http://www.vicentmarroixest.cat/
TEXTOS EN VALENCIANO Y A CONTINUACIÓN EN CASTELLANO

divendres, 9 de juny de 2017

Fills de Frare (hijos de fraile).

Costereta del Convent
En el moment que estic entrant a casa meua sonen dos tocs de campana. És la campana que porta per nom La Immaculada Concepció, la major de les instal·lades al campanar del Convent Franciscà de Benissa. La que va apadrinar la meua mare el 1992. Està anunciat que són dos quarts de dotze.

Dimecres vam menjar amb la meua mare, el meu amic Gustavo Parra i jo. El meu convidat, pregunta tot, vol conèixer els costums dels habitants de la terra que està visitant. La major part del temps, és el Convent Franciscà, a una distància de 50 metres de casa meua, el que acapara la conversa.


L'any 2011 es van complir 400 anys de l'arribada dels Franciscans a Benissa. En 1613 van fundar el Convent de la Immaculada Concepció. Aquest mateix edifici que hem admirat abans d'entrar a casa. En observat detingudament, hem comprovar que té un marcat caràcter defensiu i amb certes reminiscències renaixentistes. L'existència de matacans sobre els punts febles de l'edifici, les portes, sumaven un altre refugi més, al costat de la muralla que envoltava la població de Benissa, davant els atacs pirates.


La meua mare després del dinar va narrar al meu amic Gustavo, que el seu avi va ser durant una època, administrador dels religiosos, ja que els frares no podien tocar diners, a causa del vot de pobresa. També que el Convent es comunicava amb l'edifici construït amb posterioritat al carrer Escoto, mitjançant un túnel.


Avui l'antic Seminari és propietat de l'Ajuntament. En aquest seminari, durant anys, es van formar i van preparar milers de joves, els quals, amb el temps aclarien les seves idees i sortien cap a la vida seglar o prosseguien els estudis, finalitzant en l'ordenació sacerdotal.


Cúpula i derrere el seminari.
 Es queixava la mare de l'escassetat de frares i que els pocs que quedaven estaven molt xacrosos. Pessimista, deia que:

- Qualsevol dia tanquen i ens anem a quedar sense Franciscans.

Jo, antic seminarista, mentre escoltava a la meua mare, recordava la multitud que abarrotava l'església conventual en commemoracions com el Corpus del Convent o la festivitat de Sant Francesc. Al pare Agustí Baselga dirigint el cor de seminaristes, cantant: "Les empremtes del cabdill enamorat seguim amb fervor ....".

A la meva memòria també m'arriba el record de Fra Humil Soria Pons, en procés de santificació, immortalitzat en pedra a la placeta del Convent i reposant el seu cos a l'església. El pare Antoni, tan estimat pel poble de Benissa. El pare Arbona, home del temps a la localitat i col·laborador del Centre Meteorològic, i altres tants pares, professors o amics: Pellicer, Manresa, Agulló, Llorca, Rius, Porturas, Canet, Jordi, Llombart, Camps, Nadal ...


Jo fent video a la plaçeta del Convent
La crisi vocacional és greu. Potser la revelació a la Porciúncula a Francesc d'Assís, sobre la seva missió, la de la predicació, ensopeguin amb el món actual: «La collita és abundant i els obrers pocs; pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Poseu-vos en camí! Mireu que us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies; i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa." (Lluc 10, 1-9).
 

Quan li he dit a la meva mare:

  
- He sentit que a l'agost tanquen el Convent. 


La seua contestació ha estat:

 
- Ai! Puríssima Xiqueta.

 Des de 2015 han mort a l'orde franciscà 48 frares (2 d'ells a Benissa) i les vocacions amb prou feines han aportat 3 joves.

Benissa perd una de les seves senyes d'identitat. Els 400 anys de presència dels seguidors de Francesc d'Assís a Benissa, sens dubte, ens han marcat, no només en el caràcter religiós, sinó en, l'espiritual, cultural, musical, acció social ...






 HIJOS DE FRAILE

Puerta de la Iglesia del Convento
En el momento que estoy entrando en mi casa suenan dos toques de campana. Es la campana que lleva por nombre La Inmaculada Concepción, la mayor de las instaladas en el campanario del Convento Franciscano de Benissa. La que apadrinó mi madre en 1992. Está anunciado que son las once y media.
El miércoles comimos con mi madre, mi amigo Gustavo Parra y yo. Mi invitado, pregunta todo, quiere conocer las costumbres de los habitantes de la tierra que está visitando. La mayor parte del tiempo, es el Convento Franciscano, a una distancia de 50 metros de mi casa, el que acapara la conversación.

En el año 2011 se cumplieron 400 años de la llegada de los Franciscanos a Benissa. En 1613 fundaron el Convento de La Inmaculada Concepción. Ese mismo edificio que hemos admirado antes de entrar a casa. Al observarlo detenidamente, comprobamos que tiene un marcado carácter defensivo y con ciertas reminiscencias renacentistas. La existencia de matacanes sobre los puntos débiles del edificio, las puertas, sumaban otro refugio más, junto a la muralla que rodeaba la población de Benissa, ante los ataques piratas.

Mi madre tras la comida narró a mi amigo Gustavo, que su abuelo fue durante una época, administrador de los religiosos, ya que los frailes no podían tocar dinero, debido al voto de pobreza. También que el Convento se comunicaba con el edificio construido con posterioridad en la calle Escoto, mediante un túnel.


Hoy el antiguo Seminario es propiedad del Ayuntamiento. En dicho seminario, durante años, se formaron y prepararon millares de jóvenes, los cuales, con el tiempo aclaraban sus ideas y salían hacia la vida seglar o proseguían los estudios, finalizando en la ordenación sacerdotal.

Cupula y seminario
Se quejaba mi madre de la escasez de frailes y que los pocos que quedaban estaban muy achacosos. Pesimista, decía que:  - Cualquier día cierran y nos quedamos sin Franciscanos.

Yo, antiguo seminarista, mientras escuchaba a mi madre, recordaba la multitud que abarrotaba la iglesia conventual en conmemoraciones como el Corpus del Convento o la festividad de San Francisco. Al padre Agustín Baselga dirigiendo el coro de seminaristas, cantando: “Las huellas del caudillo enamorado sigamos con fervor ….”.

A mi memoria también me llega el recuerdo de Fray Humilde Soria Pons, en proceso de santificación, inmortalizado en piedra en la Plaçeta del Convent y reposando su cuerpo en la iglesia. El pare Antoni, tan querido por el pueblo de Benissa. El padre Arbona, hombre del tiempo en la localidad  y colaborador del Centro Meteorológico, y otros tantos padres, profesores o amigos: Pellicer, Manresa, Agulló, Llorca, Ríos, Porturas, Canet, Jordi, Llombart, Camps, Nadal…

La crisis vocacional es grave. Quizás la revelación en la Porciúncula a Francisco de Asís, sobre su misión, la de la predicación, tropiece con el mundo actual: «La mies es abundante y los obreros pocos; rogad, pues, al dueño de la mies que mande obreros a su mies. ¡Poneos en camino! Mirad que os mando como corderos en medio de lobos. No llevéis talega, ni alforja, ni sandalias; y no os detengáis a saludar a nadie por el camino. Cuando entréis en una casa, decid primero: “Paz a esta casa.” (Lucas 10, 1-9).

La costereta del Convent
Cuando le he dicho a mi madre:

 - He oído que en agosto cierran el Convento.

Su contestación ha sido:  

-  Ay! Puríssima Xiqueta.

Desde 2015 han muerto en la orden franciscana 48 frailes (2 de ellos en Benissa) y las vocaciones apenas han aportado 3 jóvenes.

Benissa pierde una de sus señas de identidad. Los 400 años de presencia de los seguidores de Francisco de Asís en Benissa, sin duda, nos han marcado, no solo en el carácter religioso, sino en, el espiritual, cultural, musical, acción social…

dissabte, 22 d’abril de 2017

La vara de l'alcalde.



La vara d'alcalde és una espècie de petit bàcul o bastó, curt i fràgil, normalment ornamentat amb una empunyadura metàl·lica, en plata o bronze, de vegades acordonada, que els alcaldes subjecten a les mans, i exhibeixen, durant els actes públics solemnes, en els quals cal, o correspon, ressaltar la presència i el poder del càrrec.



De vegades es creen polèmiques de temes que no són transcendentals per als ciutadans, i en algun cas es venen com grans conquestes. Un, de vegades pensa, que només serveixen per desviar el debat d'altres assumptes de més profunditat, o perquè no hi ha més idees, o per lluir medalles. Considerar una gran conquesta alguna cosa que no està en litigi, que no té una gran transcendència i no millora substancialment la qualitat de vida dels ciutadans, estaran amb mí, serà una conquesta, però menor.


Canviar o modificar tradicions que no estan en qüestió, i exhibir una intransigència dubitativa amb un, allà dic bé, després dic no, i ara dic ni parlar ..., pot crear un estat d'opinió, i pot ser que uns consideren necessari, però ...... dues setmanes abans de les festes patronals, no és, crec jo, la millor "Entrada de la Murta".


No entenc bé, com per al canvi d'ubicació de les tradicionals vaquetes, fos motiu de referèndum i no s'hagin proposat preguntar, si s'està d'acord amb la representació institucional al passeig de la Purissima Xiqueta pels carrers de Benissa, o no s'està.

Horror !!!!. Ja no veuré aquella bella imatge de l'Alcalde lligant la vara de primer edil, amb el llaç blau en la peanya del reliquiari que conté el quadre de la Patrona de Benissa, o algun conegut franciscà, citat en aquest assumpte, fent aquest lligat suplint a l'Alcalde . Que detall tan bonic ens perdrem.

Ostres !!!!. Deformació professional. M'adone que hi ha alguna irregularitat. Durant tot l'any té la vara d'alcalde a les seues mans l'àngel que l'acompanya a la patrona en l'altar major de la qual orgullosament anomenem Catedral de la Marina.

Repàs el Reglament d'Honors i Distincions de l'Ajuntament de Benissa. Deu meu !!!. (Amb perdó de la laïcitat), no existeix tal figura, no hi l'alcaldessa per un dia, per un any, o perpètua. Obrim expedient informatiu !!.

No augurem molta aclariment. Durant els 41 anys de democràcia, la Patrona va seguir rebent l'honor de passejar pels carrers de Benissa amb el bastó lligat per l'Alcalde de torn, al peu del reliquiari. No, rectifique, en el període en què el PSOE va governar, també hi va haver polèmica sobre la ubicació de la corporació municipal en la processó de la Patrona, que el primer any es va substanciar amb la integració dels mateixos en les fila com qualsevol ciutadà. No recordo el que va durar la grip. Per cert, a propòsit del lligat de la vara, cada any, el responsable del ancorat del reliquiari refeia el nus que el susdit alcalde de torn, nerviós, havia deixat fluix.

La culpa, doncs, serà dels d'abans, d'aquell senyor baixet de la botiga de ciris, medalles i objectes religiosos, d'Acció Catòlica, de l'Adoració Nocturna o de la Guàrdia de Franco.

O seran les cròniques les que algun dia diran qui o qui van perpetrar tal disbarat. Possiblement hi hagi un motiu, - però senyors !! -, la legalitat. No veig, excepte superior i millor opinio, dictar decret executiu ordenant als agents de la Policia Local, ....... un moment, ....... la Policia Local va acompanyant la Patrona ... .. dilema doncs, un altre dilema, .... Aniran ?. No aniran ?. Com deia, no cap altra que retirar-li la vara d'alcalde i restituir al seu legal i únic propietari, i sumar, als ja aconseguits, un dret més per a la ciutadania. En aquest cas la laïcitat activa i plena de Benissa.

S'ha acabat allò de "Benissero, fill de frare" serà d'un altre ofici, però de frare, res.

Bones, religioses, laiques i lúdiques festes.

Visca La Nostra Patrona!!!!!!. Que malgrat tot, i per ella,  aquests dies ens reuneix a tots els benissers, els de naixement, els d'adopció i els de residència.

Visca La Puríssima Xiqueta !!!.

                                                                                                                           
 --------------------------------------

    La vara del Alcalde.                                 


La vara de alcalde es una especie de pequeño baculo o bastón, corto y frágil, normalmente ornamentado con una emuñadura metálica, en plata o bronce, a veces acordonada, que los alcaldes sujetan en sus manos, y exhiben, durante los actos públicos solemnes, en los cuales es preciso, o corresponde, resaltar la presencia y el poder del cargo. 


A veces se crean polémicas de temas que no son trascendentales para los ciudadanos, y en algún caso se venden como grandes conquistas. Uno, a veces piensa,  que solo sirven para desviar el debate de otros asuntos de más profundidad, o porque no hay más ideas,  o  para lucir medallas.  Considerar una gran conquista en algo que no está en litigio, que no tiene una gran trascendencia y no mejora sustancialmente la calidad de vida de los ciudadanos, estaran conmigo, será una conquista, pero menor. 

Cambiar o modificar tradiciones que no están en cuestión, y exhibir una intransigencia dubitativa con un,  allá  digo bien, después  digo no, y ahora digo ni hablar …, puede crear un estado de opinión,  y puede que unos consideren  necesario, pero …… dos semanas antes de las fiestas patronales, no es, creo yo,  la mejor “Entrada de la Murta”.

No entiendo  bien,  como para el cambio de ubicación de las tradicionales vaquillas,  fuera motivo de referéndum y no se hayan propuesto preguntar,  si se está de acuerdo con la representación institucional en el paseo de la Purissima Xiqueta por las calles de Benissa, o no se está.

Horror!!!!. Ya no veré aquella bella imagen del Alcalde atando la vara de primer edil, con el lazo azul  en la peana del relicario que contiene el cuadro de la  Patrona de Benissa, o algún conocido  franciscano, citado en este asunto, haciendo ese atado supliendo  al Alcalde. Que detalle tan bonito nos vamos a perder.

Ostras!!!!. Deformación profesional. Me doy cuenta que hay alguna irregularidad. Durante todo el año tiene la vara de alcalde en sus manos el ángel que la acompaña a la Patrona en el altar mayor de la que orgullosamente llamamos Catedral de La Marina. 

Repaso el Reglamento de Honores y Distinciones del Ayuntamiento de Benissa. Dios mio!!!. (con perdón de la laicidad), no existe tal figura, no existe la alcaldesa por un día, por un año, o perpetua. Ábrase expediente informativo!!. 

No auguramos mucha aclaración. Durante los 41 años de democracia, la Patrona siguió recibiendo el honor de pasear por las calles de Benissa con el bastón atado por el Alcalde de turno, al pie del relicario. No, ...  rectifico, en el periodo en que el PSOE gobernó, también hubo polémica sobre la ubicación de la corporación municipal en la procesión de la Patrona, que el primer año se sustancio con la integración de los mismos en las fila como cualquier ciudadano. No recuerdo lo que duro la gripe. 

Por cierto, a propósito del atado de la vara, cada año, el responsable del anclado del relicario rehacía el nudo que el susodicho Alcalde de turno, nervioso, había dejado flojo.

La culpa, pues,  será de los de antes, de aquel señor bajito de la tienda de cirios, medallas y objetos religiosos, de Acción Católica, de la Adoración Nocturna o de la Guardia de Franco. 

O serán las crónicas las que algún día  dirán  quién o quienes perpetraron tal desaguisado.  Posiblemente exista un motivo, - pero señores!! -, la legalidad.  No veo, salvo superior y mejor parecer, dictar decreto ejecutivo ordenando a los agentes de la Policía Local, …….  un momento, ……. la Policía Local siempre ha ido acompañando a la Patrona ….. dilema pues, otro dilema, …. Irán?. No irán?. Como decía, no cabe otra que retirarle la vara de Alcalde y restituirla a su legal y único dueño, en aras a sumar, a los ya conseguidos, un derecho más para la ciudadanía. En ese caso la laicidad activa y plena  de Benissa. 

Se acabó lo de “Benissero, hijo de fraile” será de otro oficio, pero de fraile, nada.

Felices, religiosas, laicas y lúdicas fiestas.

¡¡¡ Viva nuestra Patrona !!!!. Que a pesar de todo, estos días nos reúne a todos los benisseros, los de nacimiento, los de adopción y los de residencia. 
 

¡¡¡ Viva La Purísima Xiqueta !!!.


 
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

diumenge, 9 d’abril de 2017

La meua ràbia


Cada any, un grup de persones amb un comú interès, ens reunim, revivim la història, recordem fets i situacions. Observem els progressos, com si d'una passada de revista militar es tractés.

Aquest any, dos temes van ser els que van acaparar el temps d'esta reunió: les excepcionals pluges de febrer i la situació en què es troba el Servei, davant la manca de personal.

Les jubilacions, les baixes per malaltia, les places vacants no cobertes i les cobertes però traslladades a altres menesters, tenen al Servei Municipal d'Aigües Potables de Benissa, en un estat d'acumulació d'expedients, retard en la reparació d'avaries, i manteniment precari d'instal·lacions .

Durant 36 anys de la meua vida, vaig viure el dia a dia del servei. En els 12 últims anys em vaig deixar mig cervell,  juntament amb la resta del personal, arribant a ser un servici pioner, i tot i ser municipal, vam aconseguir tenir una xarxa eficient, unes instal·lacions modernes, que cap de les concessions dels municipis veïns tenia:

-Telemando de les instal·lacions.
- Tele-lectura de comptadors sectorialitzats.
- Tele-lectura de comptadors domiciliaris.
- Pàgina web interactiva, amb accés a facturació i lectura de comptadors.
- Renovació de xarxes en el casc urbà i la zona Fanadix.
- Renovació i actualització de les instal·lacions d'extracció, bombament, conducció, emmagatzematge, desinfecció, control sanitari i distribució.

Quant usuaris, companys i professionals relacionats amb el subministrament d'aigua, li diuen a Vicent Ibañez  (sóc jo), "això no és el que era", i m'interesse del perquè d'aquesta opinió, ensopege amb les prioritats que ara mateix són objecte de debat:


- Que la Banda de música en la processó de Divendres Sant la paguen els de la processó.
- No participar en les cercaviles i processó de les festes patronals.
- Crear perfils ficticis a les xarxes socials, per tal de contrarestar les crítiques negatives que mitjans digitals i fòrums publiquen.


Quan conec l'estat precari en personal i que alguns es mofen amb acudits fàcils.

Quant sospite politiqueria.

Quan em consta que no és a causa d'una mala gestió dels responsables del Servei, ja que la situació és coneguda pels responsables polítics actuals i anteriors i amb antelació suficient, així com, també el departament responsable de la provisió d'aquests llocs, i recordat amb insistència, per res m'omple d'orgull el bon funcionament quant jo era responsable, més aviat em produeixen una ràbia infinita.


I no em resigne, per mi i per tots aquells que han fet possible aquest servei,  a que quede així ......

------------------
Recomane el visionat d´aquet video.



-------------------------------------------
MI  RABIA

Cada año, un grupo de personas con un común interés, nos reunimos, revivimos la historia, recordamos hechos y situaciones. Observamos los progresos, como si de un pase de revista militar se tratase.

Este año, dos temas fueron los que acapararon el  tiempo de esa reunión: las excepcionales lluvias de febrero y la situación en que se encuentra el Servicio, ante la falta de personal.

Las jubilaciones, las bajas por enfermedad, las plazas vacantes no cubiertas y las cubiertas pero trasladadas a otros menesteres, tienen al Servicio Municipal de Aguas Potables, en un estado de acumulación de expedientes, retraso en la reparación de averías, y mantenimiento precario de instalaciones. 

Durante 36 años de mi vida, viví el día a día del Servicio. En los 12 últimos años me dejé medio cerebro junto con el resto del personal, llegando a ser un servicio pionero,  y a pesar de ser municipal, conseguimos tener una red eficiente, unas instalaciones modernas, que ninguna de las concesiones de los municipios vecinos tenia:

-Telemando de las instalaciones.        
- Tele-lectura de contadores sectorializados.
- Tele-lectura de contadores domiciliarios.
- Pagina web interactiva, con acceso a facturación y lectura de contadores.
- Renovación de redes en el casco urbano y en la zona Fanadix.
- Renovación y actualización de las instalaciones de extracción, bombeo, conducción, almacenamiento, desinfección, control sanitario y distribución.

Cuando usuarios y profesionales relacionados con el suministro de agua, le dicen a Vicent Ibañez (que soy yo), “esto no es lo que era”, y me intereso del porqué de esa opinión, me tropiezo con las prioridades que ahora mismo son objeto de debate: 

-        No pagar la participación de la Banda de música en la procesión de Viernes Santo.
-        No participar en los pasacalles y procesión de las Fiestas Patronales.
-        Crear perfiles ficticios en las redes sociales, con el fin de contrarrestar las críticas negativas que medios digitales y foros publican.

Cuando conozco el estado precario en personal y que algunos  se mofan con chistes fáciles.  

Cuando sospecho que es politiqueria.

Cuando me consta que no es debido a una mala gestión de los responsables del Servicio, ya que la situación  es conocida por los responsables políticos actuales y anteriores  y con antelación suficiente, así como, también  el departamento responsable de la provisión de dichos puesto y recordado con insistencia,  para nada me llenan de orgullo el buen funcionamiento cuando yo era responsable, más bien me producen una rabia infinita. 

Y no me resigno, por mi y por todos aquellos que han hecho posible este Servicio,  a quede así ……

divendres, 17 de març de 2017

BERNAT


Després de llegir tot el que s'ha escrit aquests dies sobre Bernat Capó, m'angoixa que algú pense que em vaig arrogar un coneixement i una amistat comparable als que sobre ell han escrit.

Va ser en 1975 quan recorde sentir parlar de Bernat Capo.

Vaig anar amb el meu oncle Benjamí al seu xalet de la Costera del Mar, a Moraira.

Anava a començar 5è de batxiller i no volia seguir estudiant. Es van confabular tots, i amb l'excusa de buscar-me una feina em portaven a casa d'uns i altres amics que en compte de proporcionármelo, repetien  la cansoneta de "estudia que després et penediràs".


No va ser aquest el cas. No recordo res especial, només em va quedar la impressió d'un home seriós.

El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.

En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recordo, sense despatx (que contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seva taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.

I quan van venir els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).

Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, llibres, conferències i reunions.

El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seva lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.

Quan vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir l'Odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels pretesos entrevistats.

Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seva fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.

"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".

Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera tarda. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.

Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.


Fa una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclari el més urgent i visite la seva nova biblioteca. El seu racó. Em preparava per a la visita.

Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal d'ànims era.

No Vicent, no està per a res.

Dilluns 13, Concha em diu que no.

Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".

I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeixo en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.

"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta suposi un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "  

Llegides:

EL ROSSINYOL DEL POU D´AVALL
EL CANT DE L´ALOSA
99 ARTICULOS
ON EST GIGI?
LA CRIMINALA
PERSONAJES INOLVIDABLES
ESTAMPES POBLETANES
10 PERSONAJES MIRONIANOS
COSTUMARI  I y II
DE BERDICA A NAVAYORK
VIAJE AL SOLAR MORISCO
DE RE POLITICA
CRONICO DEL SISE
EL VELLARD I LA GARSA


Pendents de llegir:

ANTOLOGIA DE ESCRITORES BENISEROS
CRONIQUES GASTRONOMIQUES
CRONICAS DE UN PUEBLO
EL TEULADI UTOPIC
PLENILUNI
REQUIEM PER UNA AMISTAD

--------------------------------------------

BERNAT


Después de leer todo lo que se ha escrito estos días sobre Bernat Capó, me acongoja que alguien piense que me arrogo un conocimiento y una amistad comparable a quienes sobre él han escrito.

Fue en 1975 cuando recuerdo oír hablar de Bernat Capo.

Fui con mi tío Benjamín a su chale de la Costera del Mar, en Moraira.

Iba a empezar 5º de bachiller y no quería seguir estudiando. Se confabularon todos,  y con la excusa de buscarme un trabajo me llevaba a casa de unos y otros amigos que en vez de proporcionármelo, remachaban la cantinela de "estudia que después te arrepentirás".

No fue este el caso. No recuerdo nada especial, tan solo me quedo la impresión de un hombre serio.

El primer libro que leí de Bernat fue el "Viaje al Solar Morisco". Durante su lectura me propuse hacer ese viaje, tal fue el impactante interés que produjo en mí.

En las primeras elecciones democráticas ocupó la concejalía de Cultura. Yo ya trabajaba en el ayuntamiento. Lo recuerdo, sin despacho (que contraste con los actuales ediles),  el suyo era el salón de plenos y la gran mesa, su mesa de trabajo. No cabe duda que en aquellos años, la intensidad del quehacer político era notable. La estructura franquista estaba totalmente activa. Y en aquellos ocho años, aquellos jóvenes socialistas, con la ayuda del histórico Bernat Capo, carnet número uno del socialismo benissero, lograron cambiar la organización y la fachada a Benissa. 

Y cuando vinieron los "hunos", con ínfulas de cultos, mostraron que su origen era "bárbaro". Nombraron a Bernat miembro de la Comisión Informativa Municipal de Agricultura. Y vinieron los años de la pseudo-cultura discriminativa (la vuelta a la edad de piedra).

Bernat siguió, es más, aumento su trabajo comprometido, escribiendo artículos, libros, conferencias  y reuniones.

Mi amigo Josep me regalo la obra de Jesús Moncada, “Cami de Sirga”. Durante su lectura recordé el "Viaje al Solar Morisco". Y lo volví a leer. Desde ese momento me hice seguidor en la distancia. No sé por qué estaba convencido de que era un hombre de un carácter intratable.

Cuando empecé a recopilar datos para llevar  a cabo mi idea de reflejar la Odisea de la traída del agua potable a Benissa, Bernat era uno de los pretendidos entrevistados.

Acudí  a esa primera cita especialmente nervioso. No sé si es correcto llevarle como presente a un escritor, un libro, que junto a mis primeras atrevidas palabras, relativas a su fama de malgeniado me tenía paralizado de  miedo.

“Vicent, soc esgitoset, com un rampell. Clar que aixo es cuant en toquen lo que no tenen que tocar”.

Desde aquel otoño de 2012, frecuenté su despacho. Nunca realice la entrevista que fue  la  razón de aquella primera tarde. Hablabamos de todo y de todos. Cuando en mi casa repasaba lo tratado, me maravillaba la variedad de temas tratados. La facilidad de pasar de un tema a otro. La calidez y sintonía entre ambos. Y Lola, atenta: “¿Necesitáis algo?.

Mediante correos electrónicos breves, nos anunciábamos o requeríamos para una tarde de “xarreta”. La última, el 14 de septiembre de 2016, pocos días antes de marcharme a Colombia. La única vez que le tomé una fotografía en su despacho, en el que tantas horas se nos hizo tarde y me  despedía amable pero firme, Lola y el solían pasar un rato con sus vecinos Concha y Jaime “Dulce” que se hallaba postrado en la cama.

Hace una semana volví de Nueva Granada (nombre de la Colombia antigua). Aclare lo más urgente y visite su nueva biblioteca. Su rincón. Me preparaba para la visita.

El viernes 10, como siempre, antes de ir, averigüe por Concha que tal de ánimos estaba.

No Vicent, no está para nada.

El lunes 13, Concha me dice que no.

El martes 14, a primeras horas de la mañana me comunica que ha muerto Bernat. Estaba leyendo el librito “Ocells”.

Y como un rayo rabioso, casi corriendo, voy desde la “Costereta del Convent” hasta el lavadero del Pou d´Avall,  leo en voz alta El Rossinyol del Pou d´Avall y mis lágrimas forman ondas en las transparentes aguas del lavadero.

"Y tiene otra virtud, la mas importante, y es que quiere tanto la libertad y con tanto fervor, que prefiere la muerte a la esclavitud, aunque esta suponga un cierto grado de comodidad y comida segura. En eso se parece a algunos hombres, llamados idealistas por la gente, que cuando les quitan su bien mas preciado, pierden la ilusión y dejan que esta se vaya extinguiendo, lentamente e inexorablemente. No olvideis nunca que los seres vivos nacen libres y libres han de morir”


Leidos:

EL ROSSINYOL DEL POU D´AVALL
EL CANT DE L´ALOSA
99 ARTICULOS
ON EST GIGI?
LA CRIMINALA
PERSONAJES INOLVIDABLES
ESTAMPES POBLETANES
10 PERSONAJES MIRONIANOS
COSTUMARI  I y II
DE BERDICA A NAVAYORK
VIAJE AL SOLAR MORISCO
DE RE POLITICA
CRONICO DEL SISE
EL VELLARD I LA GARSA

Pendientes de leer:

ANTOLOGIA DE ESCRITORES BENISEROS
CRONIQUES GASTRONOMIQUES
CRONICAS DE UN PUEBLO
EL TEULADI UTOPIC
PLENILUNI
REQUIEM PER UNA AMISTAD



dissabte, 11 de març de 2017

ADEU.

Cuantes vegades a la vida diem adéu ?. Hi ha diferents adéus. Entre els adéus per sempre, i els adéus fins després, hi ha una infinitat d'ells. Alguns són traumàtics i altres alliberadors, i enmig d'ells molts matisos. En general, gran nombre de persones, per esmorteir l'efecte, o perquè així serà, substitueixen l'adéu amb un "fins després", més suportable o esperançador.


 A 11 kilometros d'altura, i a una distància de 6.276 kilometros de Madrid, volant sobre una immensitat d'aigua salada, sense argelaga on agafar-se, sobre l'Oceà Atlàntic, i amb una temperatura exterior -48 ºC, vaig a intentar no pensar en els adéus. És difícil aquest exercici, les imatges de cada comiat relampagejen de tal manera al meu cap, que semblen flaixos d'una càmera captant cadascun d'ells. Encara que no tinc ni idea de quina classe d'adéu-general seria l'apropiat al dia d'avui. Si crec tindre idea de quin és el qualificatiu que li donaria jo.

L'adéu, amb un fins aviat sincerament desitjat.

Sí, un fins aviat. Amb un "aviat" real, no contemporitzador, no vago i sense voluntat, si no, un fins aviat, més a prop que lluny. Que vol dir això?

Això vol dir, que la petjada, l'impacte vital ha estat profund. La cultura, la forma de viure la "pobresa" injusta, el conformisme, les mil formes de treure un suplement al minvat sou. El tracte educat i respectuós, amb paraules i fets. La pobresa visible, tan visible que ofèn qui no està acostumat. El visible fracàs d'una "democràcia" que tolera, o no ataca des de l'arrel, els estralls que la drogoaddicció produeix, proporcional a la corrupció generalitzada i que està present en tots els àmbits de la societat.   La convivència amb persones amb el meu mateix mal, o altres malalties cròniques, que pateixen d'escassetat o desproveïment dels medicaments necessaris per a un mínim sosteniment de l seua qualitat de vida. La mínima ajuda governamental per a aquestes associacions que necessiten de recursos per organitzar infraestructures de manteniment i rehabilitació. L'abandonament de la tercera edat sense una pensió o amb una ajuda irrisòria, contrasta amb les luxoses clíniques, i els equips d'última generació posats al abast dels milionbs que es mouen al voltant de la cirurgia "regenerativa" estètica.
No hi ha dubte que els anys d'activitat de les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia), la comunament anomenada "Guerrilla", a pesat en tot aquest rosari de caòtiques desigualtats. A ningú se li escapa que si la "Guerrilla" segueix en peu, no és per les seves pròpies virtuts, sinó que hi ha interessos entrecreuats, els bons i els dolents es confonen, fins al punt que un pot pensar que és fictíci. És real en el seues accions, però mantinguda d'una manera fictícia, produint "regalies" en personatges que suposadament es mouen en la legalitat i el govern. La cocaína, negoci que ha comportat la florida de "càrtels", veritables poders, corrompedors de polítics i als que la guerrilla va tractar d'emular. La marihuna i el "pegante" (el que fan servir els sabaters, generalment), tan a mà de la gent, o consegible amb tripijocs i petits furts, i que amb molta freqüència degenera en venjances pel control de les zones de distribució "olles". Aquestes drogues destrueixen a joves i no tan joves, bojos del carrer, furgant escombraries i dormint sota cartrons en qualsevol portal. Un petit accident de circulació, en general s'arregla amistosament a Espanya. Això no evita que en un primer moment el més afectat o menys culpable mostri enuig. Però la meva experiència va ser especialment trista. Un aparent educat colombià, amb fatxenderies i murrieries em va avisar "d´arreglar comptes a la manera colombià", pronunciat davant dels policies de trànsit (qui va mirar cap al cel com qui mira si plourà), en el cas que la meva companyia d'assegurances no respongués satisfactòriament. 

"A la manera ....", consisteix en una visita de personatges pagats que amb uns cops, avisarien de mals pitjors, de no donar solució a una situació o deute. Aquests personatges, els sicaris, van tenir en un altre temps un protagonisme important. Avui, n'hi ha, segueixen amb el seu treball fred i sagnant, però menys. Algú dirà que amb el quadre que he pintat, ¿que se m'ha perdut allà ?. Possiblement no he perdut res, més aviat crec que la meva experiència de vida m'ha portat a concloure que, tot el que he fet per als altres durant tota la meva vida no a estat suficient (vegeu les pagues), ara he vist una raó per ajudar els qui veritablement ho necessiten, sense esperar pagues. Per això el meu adéu d'avui és un fins aviat, Colòmbia.-------------------------
ADEU


¿Cuantas veces en la vida decimos adiós?.

Hay diferentes adioses. Entre los adioses para siempre, y los adioses hasta luego, hay un sin fin de ellos.

Algunos son traumáticos y otros liberadores, y en medio de ellos otros con muchos matices.

Por lo general, gran número de personas, para amortiguar el efecto, o porque así va a ser, sustituyen el adiós con un "hasta luego", más soportable o esperanzador.

A 11 kilometos de altura, y a una distancia de 6,276 kilometros de Madrid, volando sobre una inmensidad de agua salada, sin aliaga donde asirse, sobre el Océano Atlántico, y con una temperatura exterior - 48º C,  intentó no pensar en los adioses.

Es difícil ese ejercicio, las imágenes de cada despedida relampaguean de tal modo en mi cabeza, que parecen flashes de una cámara captando cada una de ellas.

Aunque no tengo ni idea de qué clase de adiós-general sería el apropiado al día de hoy. Sí creo tener .idea de cuál es el calificativo que le daría yo. Un adiós, con un hasta pronto sinceramente deseado.
Sì, un hasta pronto. Con un "pronto" real, no contemporizador, no vago y sin voluntad, si no, un hasta pronto, mas cerca que lejos.

¿Que quiere decir eso?.

Eso quiere decir, que la huella, el impacto  vital, ha sido profundo. La cultura, la forma de vivir la "pobreza" injusta, el conformismo, las mil formas de sacar un suplemento al menguado sueldo. El trato educado y respetuoso, con palabras y hechos. La pobreza visible, tan visible que ofende a quien no está acostumbrado. El visible fracaso de una "democracia" que tolera, o no ataca desde la raíz, los estragos que produce la drogadicción, proporcional a la corrupción generalizada y que está presente en todos los ámbitos de la sociedad.

La convivencia con personas con mi mismo mal, u otras enfermedades crónicas, que sufren de escasez o desabastecimiento de los medicamentos necesarios para un mínimo sostenimiento de su  calidad de vida. La mínima ayuda gubernamental para esas asociaciones que necesitan de recursos para organizar infraestructuras de mantenimiento y rehabilitación.

El abandono de la tercera edad sin una pensión o con una ayuda irrisoria, contrasta con las lujosas clínicas, y los equipos de última generación puestos a merced de los millones que se mueven alrededor de la cirugía "regenerativa" estética.

No cabe duda que los años de actividad de las FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), la comúnmente llamada "Guerrilla", a pesado en todo este rosario de caóticas desigualdades. A nadie se le escapa que si la "Guerrilla" sigue en pie, no es por sus propias virtudes, sino que hay intereses entrecruzados, los buenos y los malos se confunden, hasta el punto que uno puede pensar que es ficticia. Es real en su acciones, pero mantenida de una forma ficticia, produciendo "regalías" en personajes que supuestamente se mueven en la legalidad y el gobierno.

Las cocanía, negocio que ha conllevado el florecimiento de "cárteles", verdaderos poderes, corrompedores de políticos y a los que la guerrilla trató de emular.

La marihuna y el "pegante" (la cola que usan los zapateros, generalmente), tan a mano de la gente, o consegible con trapicheos y pequeños hurtos, y que con mucha frecuencia degenera en ajustes de cuentas por el control de las zonas de distribución "ollas". Esas drogas destruyen a jóvenes y no tan jóvenes, locos de la calle, escarbando basuras y durmiendo bajo cartones en cualquier portal.

Un pequeño accidente de circulación, por lo general se arregla amistosamente en España. Eso no evita que en un primer momento el más afectado o menos culpable muestre enfado. Pero mi experiencia fue especialmente triste, ya que un aparente educado colombiano, con chulerías y marrullerías me avisó de "arreglar cuentas al modo colombiano", pronunciado ante al policía de tráfico (quien miro hacia el cielo como quien mira si lloverá), en el caso de que mi compañía de seguros no respondiera satisfactoriamente. " Al modo .... ", consiste en una visita de personajes pagados quienes con unos golpes, avisarían de males peores, de no dar solución a una situación o deuda. Estos personajes, los sicarios, tuvieron en otro tiempo un protagonismo importante. Hoy, los hay, siguen con su trabajo frío y sangriento, pero menos.

Alguien dirá que con el cuadro que he pintado, ¿que se me ha perdido allí?.

Posiblemente no se me a perdido nada, más bien creo que mi experiencia de vida me ha llevado a concluir que, todo lo que he hecho por los demás durante toda mi vida no a sido suficiente (véanse las pagas), ahora he visto una razón para ayudar a quienes verdaderamente lo necesitan, sin esperar pagas.

Por eso mi adiós de hoy es un hasta pronto, Colombia.