IMAGINE

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Per a començar hui la meua columna i posar-nos en situació, podríem picar l'enllaç i llegir o  cantar la cançó que es transcriu a continuació.  Provem?.

Imagine there's no Heaven

And no Hell below us

Above us only sky

It's easy if you try

Imagine all the people

Living for today

Imagine there's no country

It isn't hard to do

Nothing to kill or die for

And no religion too

Imagine all the people

Living life in peace

You may say I'm a dreamer

But I'm not the only one

Maybe someday you will join us

And the world will be as one

Imagine no posessions

I wonder if you can

No need for greed or hunger

Or Brotherhood of Man

Imagine all the people

Sharing all the world

You may say that I'm a dreamer

But I'm not the only one

And maybe someday you will join us

And the world will be as one

You may say that I'm a dreamer

But I'm not the only one

Maybe someday you will join us

And the world will be as one...

                                                                                                                     
                                                                                                                       

És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel

Imagina tota la gent

Vivint el present

Imagina que no hi ha país

No és difícil de fer

Res per a matar o morir

I tampoc religió

Imagina tota la gent

Viure la vida en pau

Pots dir que sóc un somiador

Però jo no sóc l'únic

Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres

I el món serà com un

Imagina que no hi ha possessions

Em pregunte si pots

Cap necessitat, cobdícia o fam

O la Germandat de l'Home

Imagina tota la gent

Compartint tot el món

Pots dir que sóc un somiador

Però jo no sóc l'únic

I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres

I el món serà com un

Pots dir que sóc un somiador

Però jo no sóc l'únic

Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres

I el món serà com un

El mes de març, entre altres sensacions, em porta una, que faig intent d´allunyar, però que m'és impossible. Em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.

Allà per l'any 1964, en ma casa va aparéixer un aparell anomenat televisor. Fins llavors, entre els nostres veïns, només tenien, eixa caixa plena d'imatges, a casa del tio Pepe “El Rull”.

Entre els programes estrela estava el Telenotícies, amb notícies nacionals, internacionals, esports i temps. Començava amb una música i una imatge característica, la paraula Telenotícies donant voltes al voltant de la Terra. 

Al veure als majors, que l'atenció es concentrava en eixe moment davant de l'aparell, cap al que també nosaltres, ens assentàvem atents.

Entre els anys 1964 al 1973, els presentadors del telenotícies de les 9  de la nit, que jo recorde, van ser, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo Sancho, Ramón Sánchez Ocaña i Rosa Mª Mateo. Els del temps eren  Marino Medina i Eugenio Martín Rubio (alumne del Pare Arbona).

VIETNAM

La notícia recurrent, pesada i que produïa fartera era la guerra de Vietnam. Va ser pues, la notícia de la meua infància i adolescència, des dels 6 als 15 anys, cada dia, vaig veure la notícia de la guerra de Vietnam. 

Els bombardejos massius, l'ús d'agents químics, la crueltat retransmesa pels mitjans de comunicació, van fer enormement impopular la política d'EE.UU. Dins del propi país, l'oposició a la guerra es va estendre entre la joventut lligant-se a moviments contra el sistema, com el moviment "hippie". 

Al Gener de 1973, es firmá en Paris un acord de pau. I els EE.UU. van abandonar el Vietnam derrotats, la qual cosa va suposar un trauma pels 58.000 soldats morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats amb addicció a les drogues i amb seriosos problemes d'adaptació a la vida civil, EE.UU. va quedar, amb una generació desapareguda  o desequilibrada.

El 16 de març de 1968, es va produir una de les mas vergonyoses accions que l'exercite americà perpetra a Vietnam, la matança de My Lai, on sense cap mirament van violar les dones i les xiquetes, van matar el bestiar i van prende foc a les cases fins a deixar el poblat arrasat. Per a acabar, van reunir els supervivents en una séquia, i allí van disparar fins a matar tots els habitants de la zona (és a dir, ancians, dones i xiquets). La xifra  s'estima que va haver d'estar entre 347 i 504.

IRAQ

El dia 20 de març del 2003, amb el nom “quasi” religiós de Nou Alba, dóna començament la guerra d'Iraq. Abans, en tots els països del món es van realitzar manifestacions multitudinàries en contra d'un arreglament bèl·lic. A Espanya, les manifestacions multitudinàries, es van repetir en totes les ciutats, constituint-se col·lectius contraris a la invasió. “NO A LA GUERRA”, va ser el crit unànime en Espanya.

En el Congrés espanyol, el govern, sol·licita l'autoritzaven a la intervenció espanyola en la guerra, basant-se en la falsedat. Especial vergonya em causa l'actitud festiva i “cachonderil” dels diputats del Partit Popular. Però el que em va omplir de vergonya impotència i ràbia, a més de l'afirmació del president Aznar sobre l'existència de les armes de destrucció massiva (mai trobades), va ser la foto del trio de les Azores, amb la mà del president Bush sobre el muscle del president Aznar, que pareix una foto de companys de col·legi.

La principal justificació per a esta operació, va ser la falsa afirmació que Iraq posseïa i estava desenrotllant armes de destrucció massiva. Van sostindre, d'una manera interessat i tendenciós, que Iraq representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units, al seu poble i als seus aliats, així com als seus interessos, Després de la invasió, el grup d'investigació a Iraq va arribar a la conclusió que no hi havia cap, en el moment de la invasió.  

Es va insinuar que alguns es beneficiarien, tal com digue el germa de Bush, o con al president esàñyol que va dir que sortiem del olvit de la historia. El cas es que l´ultim motiu era el petroli i res mes.

La mentida costa 1.033.00 morts i 854.000 milions de dòlars, i la vergonya de la notícia dels abusos i tortures en Abu Ghraib I la Massacre d'Haditha.

Mi Lai reviscut, la guerra de Vietnam de la meua joventut adolescència, una altra vegada,  Després de trenta anys.

Ara, llig, veig,  sent, que l'objectiu és Líbia. Ara Gadafi és el dimoni, quan no fa molt, quan visitava un país, se li condicionaven terrenys per a poder acampar el seu estrafolari campament. El que es fa amb Teodoro Obiang, i no fa molt amb Hosni Mubarak, a qui es considerava un bon aliat en el món àrab. 

En fi, mantindre, a costa de l'explotació, la fam, misèria i mort de sers humans, a qualsevol dictador que ens interesse mantindre en el seu lloc, sense importar-nos, la repressió i l'explotació dels nacionals del sàtrapa de torn. I si se li invadix, vexar als mateixos nacionals, pels alliberadors, amb la repetició de Mi Lai,  Abu Ghraib I Haditha.

Per això, març em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.

Per a allunyar eixa olor, taral·le  IMAGINE

IMAGINO

Para empezar hoy mi columna y ponernos en situación, podríamos picar el enlace y leer o  cantar la canción que se transcribe a continuación.  ¿Probamos?.

Imagine there's no Heaven 

And no Hell below us 

Above us only sky 

It's easy if you try 

Imagine all the people 

Living for today 

Imagine there's no country 

It isn't hard to do 

Nothing to kill or die for 

And no religion too 

Imagine all the people 

Living life in peace 

You may say I'm a dreamer 

But I'm not the only one 

Maybe someday you will join us 

And the world will be as one 

Imagine no posessions 

I wonder if you can 

No need for greed or hunger 

Or Brotherhood of Man 

Imagine all the people 

Sharing all the world 

You may say that I'm a dreamer 

But I'm not the only one 

And maybe someday you will join us 

And the world will be as one 

You may say that I'm a dreamer 

But I'm not the only one 

Maybe someday you will join us 

And the world will be as one...

Imagina que no hi ha cel
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel

Imagina tota la gent
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer

Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau

Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un

Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home

Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic

I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un

Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un

En mes de marzo, entre otras sensaciones, me trae una, que intento alejar, pero que me es imposible. Me trae la sensación de olor a cañón y carne quemada. Me huele a guerra.

Allá por el año 1964, en mi casa apareció un aparato llamado televisor. Hasta entonces, entre nuestros vecinos, solo tenían, esa caja llena de imágenes, en casa del tío Pepe “El Rull”.

Entre los programas estrella estaba el Telediario, con sus noticias nacionales, internacionales, deportes y tiempo. Empezaba con una música y una imagen característica, la palabra Telediario dando vueltas alrededor de la Tierra. 
 

Al ver a los mayores, que la atención se concentraba en ese momento ante el aparato, hacia que también nosotros, nos sentáramos atentos

Entre los años 1964 al 1973, los presentadores del telediario de las 9  de la noche, que yo recuerde, fueron, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo Sancho, Ramón Sánchez Ocaña y Rosa Mª Mateo. Los del tiempo eran  Mariano Medina y Eugenio Martín Rubio (alumno del Padre Arbona).

VIETNAM

La noticia recurrente, machacona y que producía hartazgo era la guerra de Vietnam. Fue pues la noticia de mi infancia y adolescencia, desde los 6 a los 15 años, cada día, vi la noticia de la guerra de Vietnam.
 

Los bombardeos masivos, el uso de agentes químicos, la crueldad retransmitida por los medios de comunicación, hicieron enormemente impopular la política de EE.UU. Dentro del propio país, la oposición a la guerra se extendió entre la juventud ligándose a movimientos contra el sistema, como el movimiento "hippie".

En enero de 1973, se firmo  en Paris un acuerdo de paz. Y los EE.UU. abandonaron el Vietnam derrotados, lo que supuso un trauma por los 58.000 soldados muertos, 300.000 heridos, centenares de miles de soldados con adicción a las drogas y con serios problemas de adaptación a la vida civil, EE.UU. quedó, con una generación desaparecida  o desequilibrada.

El 16 de marzo de 1968, se produjo una de las mas vergonzosas acciones que el ejercito americano perpetro en Vietnam, la matanza de My Lai, donde sin miramiento alguno violaron a las mujeres y las niñas, mataron el ganado y prendieron fuego a las casas hasta dejar el poblado arrasado. Para terminar, reunieron a los supervivientes en una acequia, y allí dispararon hasta matar a todos los habitantes de la zona (es decir, ancianos, mujeres y niños). No se sabe la cifra exacta perro se estima que debió estar entre 347 y 504.

IRAK

El día 20 de marzo de 2003, con el nombre “cuasi” religioso de Nuevo Amanecer, da comienzo la guerra de Irak. Antes, en todos los países del mundo se realizaron manifestaciones multitudinarias en contra de un arreglo bélico. En España, las manifestaciones multitudinarias, se repitieron en todas las ciudades, constituyéndose colectivos contrarios a la invasión. “NO A LA GUERRA”, fue el grito unánime en España.

En el Congreso español, el gobierno, solicito la autorizaban a la intervención española en la guerra, basándose en la falsedad. Especial bochorno me causo la actitud festiva y “cachondeil” de los diputados del Partido Popular. Pero lo que me llenó de vergüenza impotencia y rabia, además de la afirmación del Presidente Aznar sobre la existencia de las armas de destrucción masiva (nunca encontradas), fue la foto del trío de las Azores, con la mano del Presidente Bush sobre el hombro del Presidente Aznar, que parece una foto de amigotes de colegio.

La principal justificación para esta operación, fue la falsa afirmación de que Irak poseía y estaba desarrollando armas de destrucción masiva. Sostuvieron, de un modo interesado y tendencioso, que Irak representaba una inminente, urgente e inmediata amenaza a los Estados Unidos, a su pueblo y a sus aliados, así como a sus intereses.  Después de la invasión, el grupo de investigación en Irak llegó a la conclusión de que no había ninguna, en el momento de la invasión. 

La mentira costo 1.033.00 muertos y 854.000 millones de dólares, y la vergüenza de la noticia de los abusos y Torturas en Abu Ghraib y la Masacre de Haditha.

fotógrafia de Alfred Eisenstaedt

My Lai revivido, la guerra de Vietnam de mi juventud adolescencia, otra vez,  después de treinta años.

Ahora, leo, veo,  siento, que el objetivo es Libia. Ahora Gadafi es el demonio, cuando no hace mucho, cuando visitaba un país, se le acondicionaban terrenos para poder acampar su estrafalario campamento. Lo que se hace con Teodoro Obiang, y no hace mucho con Hosni Mubarak, al que se consideraba un buen aliado en el mundo árabe. 

En fin, mantener, a costa de la explotación, el hambre, miseria y muerte de seres humanos, a cualquier dictador que nos interese mantener en su puesto, sin importarnos, la represión y la explotación de los nacionales del sátrapa de turno. Y si se le invade, vejar a los mismos nacionales, por los supuestos liberadores, con la repetición de My Lai,  Abu Ghraib y Haditha.

Por eso, marzo me trae la sensación de olor a cañón y carne quemada. Me huele a guerra.

Para alejar ese olor, tarareo Imagine.

El pare Ferrer. El Missioner.

Crec que seria l'any 1967, quan estava cursant tercer de primària. Era en l'aula que hi havia entre la porteria i el local “Paz i Bé”, del convent dels Franciscans de Benissa. Hui, ja no esta la porta d'accés, i l'antiga aula, ara és una sala de reunions. Els franciscans havien constituït un  patronat, que gestionava la formació d'un grup d'alumnes de primària. En la mateixa aula havien diversos cursos al mateix temps, tot xics i un mateix professor. El que teníem llavors era José Pérez Ivars, (el basc).

Recorde més d'un calbot. L'únic gol que he ficat en la meua vida. Una bicicleta amb (cavallet), suport per a mantindre vertical sense haver de recolzar-la en la paret, que li servia a un company per a vindre des de la partida Rafalet. Les vesprades d'excussió a la partida de Senichola. A Manolo, Toni, Juan, Jaime, Sala, Llobell,  i no es quants més. I tinc que reconéixer que un poc revoltosos sí que érem, sí.

Un dia va vindre per l'aula un frare franciscà, jove, alt, corpulent, pèl ros i arrissat. Una veu forta, però al mateix temps alegre i divertida. Es desplaçava amb moto per les comarques de la Safor, la Costera, Vall d'Albaida i la Marina Alta. 

El seu treball, era, contactar amb la joventut, donant a conèixer la vida franciscana, per a trobar entre ells possibles vocacions i arribar a formar-los per al sacerdoci. La seua base estava a Pego, on estava el seminari d'iniciació o dels mas jóvens. El mètode de què servia el pare Ferrer, crec jo, era molt avançat per a aquells temps.

Vicent Ibañez

Seré molt inexacte o poc concret, perquè els records d'esdeveniments de quan comptava  nou anys, van ser vistos amb aquells ulls de xiquet innocent.  Sí, en aquelles dates, als nou anys, havien molts innocents, En tot cas, si este escrit arriba a les mans dels molts benisseros que van conéixer el pare Ferrer, em poden corregir, i els estaré molt agraït.

-        Va Vicent, que qui esta llegint, no té tot el temps del món, per a aguantar les teues divagacions. Bo, i tu a les dos de la matinada, ja les idees comencen a encreuar-se amb altres idees. Millor pren la combinació d'infusions  habitual, un sobre de til·la, un altre de relax, un altre de camamilla….. val, necessitaras una gerra. I a mitjanit tot seran entrades en comitiva a l'escusat.

-        Ui. M'he cremat. Les presses que em dónes, Consciència.

Portava un projector (any 1967!!!) i una cinta de cine, seria Súper 8 o no se. Projectava sobre la paret blanca una pel·lícula, de la que només recorde, que un xic un poc major que jo, baixava unes escales, i en l'ultim escaló l´esperaven els seus pares. Els seus pares de pel·lícula eren, Juan Giner Giner i Josefa Ribes Mas (pares de Juan Manuel, Pascual i María José d'Òptica Giner), i la casa, la del carrer pare Pedro de Benissa (Costera de les cabres). D'argument, no ho recorde, no puc dir res. Però em va impactar, perquè quan vaig arribar a casa, li vaig dir a ma mare que volia anar-me'n a Pego.

Vaig començar el curs 1968-69 a Pego, amb quart de primària. La tia Ignacia, veïna i costurera, va confeccionar la indumentària que es requeria per a portar en el seminari. Dos guardapols de ratlles molt fines, blanques i blaves i coll i cinturó blau fosc. 

Seminaristes de Pego

Tota la roba marcada amb el numere 58, coincidia amb el meu any de naixement i contenia els meus dos numeros favorits el 5 i el 8. El “babi”, així li diem, tènia una característica especial en el meu cas. En aquell temps portava ja ulleres, però només per a llegir. La tia Ignacia ideá i va confeccionar un “babi” amb  una butxaca al pit, la qual tènia dos compartiments, un curt i normal, i un altre llarg per a poder col·locar allí la funda de les ulleres.

Em van portar els meus pares i em vaig qedar a Pego, al setembre de 1968, quan en ma casa havia arribat un xiquet, i crec que per això em vaig quedar allí trist, per eixa circumstància, no per la separació familiar. El xicotet tènia dies, i jo volia estar amb el meu xicotet germanet.

A Pego vaig aprendre. Però vaig aprendre a conviure amb molts proïsmes, cada un d'una mare. Vaig aprendre orde i disciplina. Vaig aprendre a respectar. En fi, vaig aprendre, i allò, sens dubte, influïs en la meua forma de ser, encara que inclús quedava altres proves i aprenentatges que m'anirien formant.

El pare Ferrer, estava i no estava, perquè ell feia als seus viatges de “pel·lícula”, no?. Podem dir-o així?.

Quan estava, era, un més. Coneixia a cada un de nosaltres, i per a tots tènia un comentari i un encaixada. Les seus encaixades de mans eren mortals, perquè alguns li desafiaven, a veure si  aguantaven l'encaixada. Ell amb la seua manassa, triturava les nostres mans. Amigable, amigablement. Però amb un bon dolor d'ossos per un estona.

Seminaristes de Benissa

La seua relació tan pròxima, tènia l'avantatge de tindre-ho al corrent de baralles. El seu mètode de Salomó era el següent: Posava  cara a cara als dos bel·ligerants. Ordenava que consecutivament s'anaren donant “nyesples”. Com era d'esperar, les nyesples del dos galls eren carícies en la cara de cada u. Ell deia – “més fort” - , però res. El final els agafava del bescoll, els posava cara a cara i propiciava un trompada dels dos caps dels  contendents, sonant a fusta. Algun plor, sí que hi havia, alguns eren molt donats a la plora.

Recorde les excursions a peu des del convent de Pego al Molinell, la desembocadura del riu Racons. Passejant pels camins de la Marjal o  terra d´arros. El pare Ferrer fent jocs amb nosaltres com un xiquillo mes. Fent una parada en la InterFruit, on el pare d'Insa, era directiu. Alli, bocata untat amb tres gustos y suc de taronja de la fabrica. Despres fent cap al Càmping sant Ferrando. Els dos estius en una caseta, tots dormint en una cambra. El pare Ferrer amb la cama enguixada fent viatges en un Seat 850, portant queviures. El pare Ferrer a la platja organitzant jocs, concursos i a la caseta torns de neteja. Dient misa al baix de un edifici al costat de la platja i pegantme una puntada fluixa, pel ruido que feia al guardar jo els diners de la colecta.

Desembocadura riu Racons Molinell

Alguns dies a l'any, torne a la desembocadura del riu  i inspire l'aire que  em porta records d'uns anys feliços i inoblidables.

El sagrament de la confessió, amb ell, era una conversació d'amics en el seu xicotet despatx, buit i quasi sempre tancat pel seu treball de “pel·lícula”.

Havien unes vitrines en el seminari, on estaven exposades diverses ferramentes, armes i utensilis de casa i caça, tots ells procedents de sud-america. Eren els seus amics missioners els que els anaven portant dels seus viatges. El cap el tenia al riu Orinoco, sempre parlava d´ell.

Fa ja molts anys que vaig deixar el seminari i amb els anys, vaig perdre el contacte, però sempre sabent on estava.

El missioner de terres cristianitzades, havia anat a Perú.

Vaig pensar que aquell ser robust i ple de vida, havia de trobar reptes importants per a descarregar la seua vitalitat i inquietud.

Este nadal de 2010, visite el meu amic el pare Vicente Herrero. Ja sabeu per altres capítols que a més d'amics, som patidors del Parkinson. Durant la meua visita, em comenta que el pare Ferrer havia tornat de Perú i estava molt malament. Dies després em truca per telefon i em comunica que havia mort.

Jo que des dels meus anys de Pego, no se si ho havia tornat a veure, inclús hui em pareix impossible que aquell homenàs, poguera haver mort.

Però, em faltava saber l'herència que havia deixat. L'herència és la "Aldea del xiquet - Junipero Serra".

Llavors vaig comprendre que havia mort, però la seua energia i vitalitat estaran treballant, segur, junt amb Déu.

No seguiré, no, perquè vos invite a visitar els enllaços que propose a continuació, i sabreu a qui vaig tindre el privilegi de conéixer, amb qui vaig conviure, i entendreu quant és l'orgull d'haver conegut a una persona excepcional.

                                                     Entrevista amb el pare Ferrer:

http://www.hesedperu.org/30pub/01rev/01/04ferrer.php

L`obra del pare Ferrer:

http://www.sanantoniocolegio.com/85mision/01mis_ant/31muerte.php

http://www.sanantoniocolegio.com/85mision/01mis_ant/30ferrer.php

http://www.sanantoniocolegio.com/85mision/01mis_ant/32condol.php

http://www.sanantoniocolegio.com/85mision/01mis_ant/33funeral.php

El turment i l'èxtasi.

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Al març del 2007, coixejant de la meua cama esquerra, i que després seria un diagnostic de Parkinson, vaig viatjar a Roma.

Des que tinc ús de raó havia somiat d'anar. Quan estava en el seminari dels franciscans a Pego, en els anys 1968 i 1969, el pare Vicente Herrero, estava a Roma. Jo des d'allí, li vaig escriure una carta demanant-li targetes postals.  Em va enviar una quantitat que ara no recorde, però amb el mural que vaig fer després en ma casa, calcule que serien 15 o 20 postals.

El pare Vicente Herrero, és el meu amic, encara que sempre a casa  el consideràvem el nostre tio el franciscà. Ma mare va ser la seua bugadera quan ell, des de Terol, vinge al seminari de Benissa. Hui Vicente Herrero i jo compartim quelcom en comú. Compartim la malaltia de Parkinson. Ens veiem i ens contem. Mes bé em conta, perquè, els que´l coneixen ja saben, és un parlador savi. El seu cap amb fallides en la substància negra com jo, no li afecten en els seus vastos coneixements. Crec que la Bíblia la sap versicle a versicle. L´estime, amb les seues targetes, va fer redoblar la meua passió per Roma, que el viatge de març del 2007, va acréixer.

Entre les targetes que m'envia havien del Vaticà, del castell de Sant´Angelo, de la Plaça d'Espanya, de la columna de Trajà, de la Fontana de Trevi, del Fòrum, del Coliseu…. Dos d'elles van cridar poderosament la meua atenció, es van convertir en les meues favorites i en el meu objectiu somiat.  El Panteó d'Agripa (27 abans de C.) i La Piedad (1496) de Miguel Ángel Buonarroti, “el Diví”, (1475 -1564).

En la targeta de La Piedad vaig observar que, al dramatisme i el dolor lògic de la mare amb el fill mort en els seus braços, Miguel Ángel, als seus vint-i-tres anys,   hi havia donant un toc distint, va transformar la Mare de Déu, en una dona extremadament jove, serena, i concentrada; i un Crist que pareix que estiga dormit i sense mostres en el seu cos d'haver patit. És l'única obra que Miguel Ángel va firmar: ho va fer en la cinta que travessa el pit de la Mare de Déu.

Des d'eixe dia, també va ser Miguel Ángel, un objectiu de la meua curiositat.

Quan estava en el seminari de Benissa, en la biblioteca vaig trobar la biografia de Miguel Ángel. Menys extensa que les actuals i censurada en alguns aspectes, la vaig llegir i m'apassiona.  Miguel Ángel  va començar a ser per a mi la perfeccio.

 La Piedad es troba exposada en la basílica de sant Pere del Vaticà, en la primera capella entrant a la dreta. És innecessària esta explicació, ja que és un focus d'atenció per als visitants. Un boig la va emprendre a martellades amb ella, per això es troba protegida darrere d'un gros vidre. 

Llegint la seua biografia vaig descobrir, com he dit, l'obra de l'inimitable,  polifacètic, de l'apassionat pintor, escultor, arquitecte…. No vaig aconseguir entendre, com en aquella època un home podia fer tant i tan variat. Em va fascinar com es contava la part referida a la Capella Sixtina. En eixa obra l'artista, va deixar, part de la seua vida.

Hui, que qualsevol càlcul se li encarrega a l'ordinador, que projectes i inclús pintures, es fan a base de programes especials, qualsevol pot ser un creador d'èxit. Es pot fer qualsevol cosa, però la genialitat, ja és una altra cosa.

L'homosexualitat de Miguel Ángel, desmentix, que eixa opció sexual siga, com alguns defenen, una malaltia o un fallida psíquica. La perfecció de La Piedad, la bellesa del David, la grandesa de la basílica de sant Pere del Vaticà, l'equilibri de la cúpula de sant Pere, el Moisés, la plaça del Capitoli i moltes altres, són l'obra d'un geni que la humanitat reconeix.

I per ultim, vaig descobrir la seua obra poètica on reflectisc els seus afectes amorosos i els seus dubtes religiosos, «que es detinga este temps, estes hores, i el sol, la llum, sobre el seu rostre, i puga jo sentir el teu do complet, Senyor meu, desitjat des de llavors en el meu cos indigne que t'abraça”, o  «El vostre nom m'alimenta el cor i l'ànima, i plena l'un i l'altra de tan gran dolçor, que no sent ni la tristesa ni el temor de la mort des que li tinc en la memòria».

Miguel Ángel “el Diví”, descobert pel mi a finals dels anys seixanta, va nàixer fa cinc-cents trenta-sis anys, (6-03-1475), en Caprese, en la Toscana Italiana.

AL SERVICI DELS CIUTADANS.

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Vaig ser un ciutadà preocupat pel rumb que podria prendre la política espanyola davant de l'evident fi del règim nascut d'una guerra vergonyosa entre germans. Vaig viure 17 anys en règim dictatorial,  i a partir de l'any 1973 em vaig interesar per saber que s'estava tramant. Vaig comprar la meua primera revista d'informació general setmanal anomenada Cambio 16, el dia 25 de maig de 1975, era el numero 180 i costava  50 pessetes. El grup Tàcito i els Silves, començaven a prendre posicions, provinents del partit únic Moviment Nacional, i  començaven a establir contactes per al futur.

El segrest de revistes i setmanaris estava a l'orde del dia, de fet la revista Cambio 16, havia patit dos des del seu naixement. També altres com El Papus, Posible, Guadiana, L'Europeu, Triumfo, Por Favor,  Personas, etc.  Al març de 1975, després de tres setmanes segrestada, varen publicar Cambio16  amb una tirada de 250.000 exemplars setmanals.

En la portada dos legionaris espanyols de patrulla en el Sàhara. L'ONU enviava una missió a fi de preparar la independència del país, fins llavors província espanyola.

José Mª Diez-Alegria, ex-jesuïta, des del  Pozo del tio Raimundo, diu en una entrevista d'eixa revista  “Crec que el cristià, si de veritat entén el cristianisme com crida a la justícia, ha de ficar-se en embolics per a buscar-la”. 

Dos articles dels jóvens economistes Francisco Fernández Ordóñez , que va ser després  ministre d'Hisenda  i Mariano Rubio que va ser governador del Banc d'Espanya.

Un reportatge sobre la revolució dels clavells del dia 25 d'abril de 1974 a Portugal, que propícia l'establiment d'una democràcia. I que produïx sentiment de desfici als espanyols per la maduresa demostrada pels ciutadans del país veí.

En EUA, Gerald Ford és el president i Henry Kissinger el seu Secretari d'Estat, i estan liquidant la seua desastrosa estada bèl·lica en el sud-est asiàtic. Llija's Vietnam, Cambotja, Laos.

Carmen Rico-Godoy, acida i amb el mateix humor que en l'actualitat,  té una columna en la revista.

Vaig comprar la revista Cambio 16, ininterrompudament fins desembre de l´any 1977, exemplars que tinc enquadernats.

El 4 de maig de 1976, vaig comprar el primer numero  del periòdic El País, fins al moment llegia el diari Pueblo del què vènia també Juan Luis Cebrian, primer director d'El País.

Em recorde a mi mateix amb el periòdic El País baix del braç en l'antic Bar Carralo, i un comerciant pròxim al dit bar, al veure la situació, va dir:

-      -    Tu també eres d'eixos rogets.

Per eixes dates pues, va començar el meu interès per l'esdevindre polític d'Espanya. Vaig seguir molt intensament les notícies de l'apassionant Transició Espanyola. Vaig comprar llibres relacionats. En fi, que no estava en cap moviment però el meu interés era apassionat i extraordinari.

Vaig arribar a saber el nom i cognoms de tots aquells que  van ser després polítics executius, simplement diputats o van continuar exercint la professió d'informadors.

Bé, amb esta introducció, volia  informar als meus lectors, que amb tot el material que es troba en el meu poder, i una vegada repassat, no he trobat la relació de paraules, qualificant una sola persona, polític o economista, en tot el temps en què m'apassiona la política, i tampoc ho recorde després.

Però arriba un moment que la passió es va tornar fàstic i vaig haver d'allunyar-me per a no vomitar fins al meu propi cor.

Hui vull plantejar dos tristes endevinalles, per a una reflexió personal de cada u.

Dos endevinalles:

1a  Endevinalla.-  Polític espanyol que en el període del 1977 al 2011, acumula, ell només, els següents qualificatius, tots els 23 primers en seu parlamentària, o com diria Francisco Camps en la “sacrosanta cambra de la paraula”

BOVO SOLEMNE

COVARD SENSE LLIMITS

IRRESPONSABLE

GROTESC

FRÍVOL

INEXPERT

INDIGNE

IMPRESCIS

INESTABLE

INCAPAÇ

INSENSAT

INCONSEQÜENT

CAPRITXÓS

VEL·LEÏTÓS

ACOMPLEXAT

COVARD

FOSC

TÉRBOL

AMBIGU

DÈBIL

RADICAL

ASTUT

MANIOBRER

MANIFASSER

SECTARI

BUIT

AGITADOR

POC DE FIAR

SENSE CRITERI

SENSE OPINIÓ

MALA CONSCIÈNCIA

PERDEDOR COMPLAGUT

GUIRIGALL A LA SABATERA

HOOLIGAN BRITÀNIC

TRAIDOR ALS MORTS

D'IDEES CONFUSES

QUE EMPARA LA IL·LEGALITAT

QUE CHALANEA AMB TERRORISTES

QUE PARLA EN BATASUN

PRACTICANT D'UN NOU GENOCIDI

QUE CÀRREGA MISÈRIA MORAL A LES SEUES ESQUENES

NO COMPLIX LA LLEI AMB UN DESVERGONYIMENT SENSE LIMITES

           

Resposta.-     _________________________________________

2a Endevinalla.-   A quin politic manen amb el seu iaio alguns?

Després de tergiversar la història, de qui és el mort apalissat constantment, sense cap respecte o compassió?.

Resposta.-     _________________________________________

Hui he anat a la perruqueria. El meu barber-perruquer de sempre, a engegat la TV. La primera imatge que ha eixit en pantalla és el personatge de la resposta de les dos endevinalles.

-        Em cague en eixe fill de puta i tots els que  l´han votat.

l´he mirat fixament, perquè mai havia vist tal manifestació d'odi en ell.

M'ha preguntat si jo era un d'ells.

Li he contestat:

-       -   Si vaig ser o no vaig ser, no importa. Però ara en estos moments em sent un d'ells i he sentit que m'has cridat fill de puta.

No ha respost res. S'ha tornat cap a un altre client que estava esperant i ha comentat, no se que, del Real Madrid.

Fa uns dies un company de treball va repetir les mateixes paraules.

Si en seu parlamentària s'anomena amb tots els adjectiu relacionats al personatge resposta de les endevinalles.

Qui no voldrà ser més que l'últim, i destacar. Voldrà demostrar la seua gran homenia, i sense rubor, i davant de la impunitat amb què es diu qualsevol paraulota al Parlament, pujarà el to de l'insult i la desqualificació, com el meu barber-perruquer o el meu company de treball.

Tot això per a sorpresa, pena, i vergonya dels homes de be què vi-virem l'apassionant, esperançadora i tolerant Transició Espanyola a la Democràcia.


AL SERVICIO DE LOS CIUDADANOS

Hui si no es desqualifica, insulta, denigra o ridiculitza el contrari no és míting, ni s'és polític amb possibilitats. El debat de les idees ha desaparegut, la idea d'unir per a millorar la societat i al ciutadà no existix i si es diu, es mentira.

Hui un debat, míting o simple roda de premsa val el mateix que una declaració d'intencions de Belen Esteban o Quico Matamoros.

Fui un ciudadano preocupado por el rumbo que podría tomar la política española ante el evidente fin del régimen nacido de una guerra vergonzosa entre hermanos. Viví 17 años en régimen dictatorial,  y a partir del año 1973 me voy interesando por saber que se estaba tramando.  Compré mi primera revista de información general semanal llamada Cambio 16, el día 25 de mayo de 1975, era el numero 180 y costaba  50 pesetas. El grupo Tácito y los Silvas, empezaban a tomar posiciones, provenientes del partido único Movimiento Nacional, y  empezaban a establecer contactos para el futuro.

El secuestro de revistas y semanarios estaba a la orden del día, de hecho la revista Cambio 16, había sufrido dos desde su nacimiento. También otros como El Papus, Posible, Guadiana, EL Europeo, Triunfo, Por Favor, Personas, etc.  En el marzo de 1975, después de tres semanas secuestrada, se publico Cambio16  con una tirada de 250.000 ejemplares semanales.

En la portada dos legionarios españoles de patrulla en la Sáhara. LA ONU enviaba una misión con el fin de preparar la independencia del país, hasta entonces provincia española.

José Mª Diez-Alegria, ex-jesuita, desde el  Pozo del tío Raimundo, dice en una entrevista de esa revista  “Creo que el cristiano, si de verdad entiende el cristianismo como llamada a la justicia, debe meterse en líos para buscarla”.

Dos artículos de los jóvenes economistas Francisco Fernández Ordóñez , que fue después  ministro de Hacienda  y Mariano Rubio que fue gobernador del Banco de España.

Un reportaje sobre la revolución de los claveles del día 25 de abril de 1974 en Portugal, que propicia el establecimiento de una democracia. Y que produce sentimiento de desazón a los españoles por la madurez demostrada por los ciudadanos del país vecino.

En EE UU, Gerald Ford es el presidente y Henri Kissinger su Secretario de Estado, y están liquidando su desastrosa estancia bélica en el sudeste asiático. Léase Vietnam, Camboya, Laos.

Carmen Rico-Godoy, ácida y con el mismo humor que en la actualidad,  tiene una columna en la revista.

Compré la revista Cambio 16, ininterrumpidamente hasta diciembre de año 1977, ejemplares que tengo encuadernados.

El 4 de mayo de 1976, compré el primero número  del periódico El País, hasta el momento leía el Diario Pueblo del qué venia también Juan Luis Cebrian, primer director de El País.

Me acuerdo a mí mismo con el periódico El País bajo del brazo en el antiguo Bar Carralo, y un comerciante próximo a dicho bar, al ver la situación, dijo:

-         -  Tú también eres de esos rojillos.

Por esas fechas pues, empezó mi interés por el devenir político de España. Seguí muy intensamente las noticias de la apasionante Transición Española. Compré libros relacionados. En fin, que no estaba en ningún movimiento  pero mi interés era apasionado y extraordinario.

Llegué a saber el nombre y apellidos de todos aquellos que  fueron después políticos ejecutivos, simplemente diputados o continuaran ejerciendo la profesión de informadores.

Bien, con esta introducción, quería  informar a mis lectores, que con todo el material que se encuentra en mi poder, y una vez repasado, no he encontrado la relación de palabras, calificando una sola persona, político o economista, en todo el tiempo en que me apasiona la política, y tampoco lo recuerdo después.

Pero llega un momento que la pasión se volvió asco y debí alejarme para no vomitar hasta mi propio corazón.

Hoy quiero plantear dos tristes adivinanzas, para una reflexión personal de cada uno de nosotros.

Dos adivinanzas:

1ª  Adivinanza.-  Político español que en el período del 1977 a 2011, acumula, él solo, los siguientes calificativos, los 23 primeros en sede parlamentaria, o como diría Francisco Camps en la “sacrosanta cámara de la palabra”

BOBO SOLEMNE

COBARDE SIN LLIMITS

IRRESPONSABLE

GROTESCO

FRÍVOLO

INEXPERTO

INDIGNO

IMPRESCIS

INESTABLE

INCAPAZ

INSENSATO

INCONSECUENTE

CAPRICHOSO

VELEIDOSO

ACOMPLEJADO

COBARDE

OSCURO

TURBIO

AMBIGUO

DÉBIL

RADICAL

ASTUTO

MANIOBRISTA

MANGONEADOR

SECTARIO

VACÍO

AGITADOR

POCO FIAR

SIN CRITERIO

SIN OPINIÓN

MALA CONCIENCIA

PERDEDOR COMPLACIDO

GUIRIGAY A LA ZAPATERA

HOOLIGAN BRITÁNICO

TRAIDOR a los MUERTES

DE IDEAS CONFUSAS

QUE AMPARO LA ILEGALIDAD

QUE CHALANEA CON TERRORISTAS

QUE HABLA EN BATASUN

PRACTICANTE DE UNO NUEVO GENOCIDIO

QUE CARGA MISERIA MORAL A SUS ESPALDAS

NO CUMPLE LA LEY CON UNA DESVERGÜENZA SIN LIMITES

        

Respuesta.-     _________________________________________

2ª Adivinanza.-  ¿A quien mandan con su abuelo algunos?

Después de tergiversar la historia, ¿de quien es el  abuelo muerto, zurrado constantemente, sin ningún respeto o compasión?.

Respuesta.-     _________________________________________

Hoy he ido a la peluquería, mi barbero-peluquero de siempre a puesto en marcha la TV. La primera imagen que ha salido en pantalla es el personaje de la respuesta a las dos adivinanzas.

-        Me cago en ese hijo de puta y todos los que  lo han votado.

La he mirado  fijamente, porque nunca había visto tal manifestación de odio en él.

Me ha preguntado si yo era uno de ellos.

Le he contestado:

-        Si fui o no fui, no importa. Pero ahora en estos momentos me siendo uno de ellos y he oído que me has llamado hijo de puta.

No ha respondido nada. Se ha vuelto hacia otro cliente que estaba esperando y ha comentado, no se que, del Real Madrid.

Hace unos días un compañero de trabajo repitió las mismas palabras.

Si en sede parlamentaria, se nombra con todos los adjetivo relacionados, al personaje respuesta de las adivinanzas. Quien no querrá ser más que el último, y destacar. Querrá demostrar su gran hombría, y sin rubor, y ante la impunidad con que se dice cualquier taco al Parlamento, subirá el tono del insulto y la descalificación, como mi barbero-peluquero o mi compañero de trabajo.

Todo eso para sorpresa, pena, y vergüenza de los hombres de bien qué vivimos la apasionante, esperanzadora y tolerante Transición Española a la Democracia.

Hoy si no se descalifica, insulta, denigra o ridiculiza al contrario no es mitin ni se es político con posibilidades. El debate de las ideas ha desaparecido, la idea de unir para mejorar la sociedad y al ciudadano no existe, y si se dice, es mentira.

Hoy un debate, mitin o simple rueda de prensa vale la mismo que una declaración de intenciones de Belén Esteban o Quico Matamoros.