Sunday 28 August 2011

Manolete. Mite i torturador.

Manolete. Qui es Manolete?

Ah, el torero Manolete!. Eixe.

Crec que en l'actualitat no és molt coneguda la figura del torero, sobretot entre la joventut. En calvi les corregudes de bous en la televisió dels anys 60 i 70 del segle passat. per a la joventut eren d'allò més habitual. Les fires de Sevilla, Madrid i València, desallotjaven telenovel·les, infantils i programes anodins de les vesprades de la TVE, i també l'altra cadena la UHF que emetia a certes hores.

Un vídeo per a començar

                                        http://youtu.be/z-58QMeTyWs

Tots érem toreros o futbolistes. Es deia que amb estes dos aficions i amb el poderós mig, la televisió, el règim de Franco tènia anestesiat al “poble espanyol” (frasecilla molt repetida), i este poble no tènia mes reivindicacions que fer que les que es relacionaven amb el baló i els vint-i-tres que corren després d'ell, com a bojos, botant el public com a possessos quan el baló entra per entre els tres pals. De ciència certa, no se que gran miracle ha de ser, que una bola de drap-cuiro aconseguisca que a base de puntellons, i al situar-se entre els pals produïsca qualsevol classe de reaccions, algunes de les de  bojos amb ganes.
I ho compaginàvem amb el toreig. Açò menys, ja que era un poc avorrit per als espectadors, llevat que, representàrem la solta de vaquetes i un entre els de la quadrilla, agafat a un pal a manera d'astes, perseguia als altres, propinant-los bones espentes.

 
A nivell general, els bous eren afició de tots. No debades era la festa nacional d'Espanya. Tots sabien i opinaven com s'havien de fer els passes, posar banderilles o entrar a matar. Si la presidència era benèvola o no sabia de bous. En fi, és una representació perillosa que segons he sentit exalça la bravura i al mateix temps la lleialtat del bou, que perd la vida perquè el seu matador amb la superioritat d'utensilis toque-puge a la glòria.

Bé perquè, l'espectacle de masses senyors, esta tocat de mort i els seus defensors, qualificats com menys d'assassins torturadors.

L'altra hora Festa Nacional, la dels mites-torero, la dels jocs de xiquets, la de la Beneficència, etc, ara és la de torturadors, còmplices d'assassins d'animals i espectacles de sang i acarnissament.

Senyors, ni tant ni tan poc.

Prohibir les corregudes de bous. Crec que no és un encert. Ací, en el país del amb mi o contra mi. En este país del tot o res. El just mig no s'ha trobat, excepte, clar, quan es van ajuntar en comptades  ocasions quatre amb sentit comú. 

Hui la frase “sentit comú” ja esta en desús, primer perquè no hi ha sentit comú i segon perquè ja tot ha perdut el sentit. Hui que segons pareix, tenim major cultura, major coneixement, resulta que ara hi ha menys tolerància, menys respecte, ah!, i això sí, el coneixement ho posem al servici dels nostres interessos propis, carregar del que fa falta i del que no. Acaparar a costa

Vull arribar a concloure que, qualsevol decisió presa, i que perjudica un gran nombre de persones, forçosament té d'haver-hi un terme mitjà.

La prohibició de les corregudes de bous és la prova fefaent de què no hi ha agalles ni ganes d'acontentar a tot el món. I a Catalunya, de seny, en este assumpte, no s'ha fet ús d´ell.

Comprovat que s'homenatja al miura “Islero”, i Manolete és mata d'escarni, certifica clarament quals són els gens que el “españolito” porta impregnats.

Per a mi que, després del Paradís, Caín i Abel, van viure en el recinte de la pell de bou.

Monday 15 August 2011

Un fanal, una gavina i l'alba.

No se si sabreu que un defecte comú entre els “parkinsonians” és el de no respectar els temps del son. Com si volgueres esgotar un temps que s'escapara aprofitem i esgotem les hores, i les nocturnes especialment ens fan mes desperts i creatius.  Per descomptat que açò de no respectar les hores de son esta mal, és un dels cavalls de batalla de neuròlegs i psicòlegs cap als pacients, pacients que cas omís, seguixen amb les seues aficions velles o recentment adquirides, deixant-se caure a l'alba, o ni això tan sols.


Jo, en la meua vida vaig ser poc vetlador. Ara, com la cançó de Sabina (ja sabeu que Sabina és el meu músic de capçalera), …”que son de nit, que dorm de dia”, entre altres, dedique un temps a la fotografia.  Però com sempre dic, a la fotografia natural, sense retocs ni “arreglaphotochops”. Una de les meues hores preferides són les de l'alba. Algun dia veuré que tal els capvespres, però de moment és l'alba del nou dia el que m'interessa.

Durant l'alba, únic cada dia, i cada minut i cada segon, els matisos van canviant en tot el quadro que comprén la nostra vista. Impossible retindre, ni vídeo ni fotografia. És un moviment de llum imparable i que corre s'escapa i no hi ha manera d'atrapar-ho.

Laica, m'acompanya en les albes, i jo li l'agraïsc, ja que així no tinc la sensació de parlar i admirar-me només de l'espectacle. Vaig amb un ser viu, que escolta, que es queda mirant, però a diferència dels de la meua espècie, no sap de ciència certa si són ordenes o desvaris del seu amo.

Per eixa mateixa raó, Laica no observa l'espectacle. No li dóna importància. Ella va als seus ensumades i les seues carreres, i tot sense perdre'm de vista.

L'última escapada per a retindre alguna ínfima part d'un alba única, vaig decidir que seria des de l'últim pam de terra mes oriental de la península. El Cap de La Nau.

L'alba era el típic d'estiu, molt boirós. No esta mal, però fa temps que busque una fotografia amb el mar fet un espill. Ja l'aconseguiré. Un contratemps, la desorientació, la càmera fotogràfica sense bateria.

-   “Molt bé Xaval, perfecte, l'alegria de l'horta. ¡Joer, Vicent!, cada dia estas mes cachochi, ¡Collons!”.

-         Mira, la camera de vídeo té la funció camera fotografica i a més no esta res mal, és bona. ¿Provem?.

Foto, una altra, altres, altres més. Això de no haver de revelar-les per a rebutjar el que no agrada o interessa és un gran invent.

Durant la sessió fotogràfica em va cridar l'atenció una gavina, a Laica també. Només em fixe que s'amagava de nosaltres i que com nosaltres estava veient l'espectacle. Este ser viu si que volia veureu.

Una vegada assentat davant de l'ordinador apareixen imatges que en el moment instantani de la presa, ni sabia que tal o qual era millor presa que la següent. I observe que la feliç gavina m'ha entretingut més del normal.

I les fotografies mostren una gavina davall un fanal que ja no té llum, observant la impressionant explosió de llum que ve cap a nosaltres i que a diferència de qualsevol altra explosió no ens espanta, no ens fa fugir, es més ens captiva, ens engul, perquè sabem que eixa llum és un nou dia. I un nou dia, per a la mi és una benedicció, siga com siga, ja que amb l'actitud que es pren, així serà durant tot el seu transcórrer.

Per descomptat, veient l'espectacle, no hi ha mes remei que dir: 

        -   “Xe!, que dia mes preciós”.

Feliç dia per a tú.


UNA FAROLA UNA GAVIOTA Y EL AMANECER.

No se si sabréis que un defecto común entre los “parkinsonianos” es el de no respetar los tiempos del sueño. Como si quisieras apurar un tiempo que se escapara aprovechamos y apuramos las horas, y las nocturnas especialmente nos hacen mas despiertos y creativos. 

Por supuesto que esto de no respetar las horas de sueño esta mal, es uno de 
los caballos de batalla de neurólogos y psicólogos hacia los pacientes, 
pacientes que caso omiso, siguen con sus aficiones viejas o recientemente
adquiridas, dejándose caer al amanecer, o ni eso tan siquiera.

Yo, en mi vida fui poco trasnochador. Ahora, como la canción de Sabina 
(ya sabéis que Sabina es mi músico de cabecera), …”que sueño de noche, 
que duermo de día”, entre otras, dedico un tiempo a la fotografía.  Pero como siempre 
digo, a la fotografía natural,sin retoques ni photochops. Una de mis horas preferidas 
son las del amanecer. Algún día veré que tal los atardeceres, pero de momento es 
el amanecer del nuevo día el que me interesa. 
 
 
 
Durante el amanecer, único cada día, y cada minuto y cada segundo, los 
matices van cambiando en todo el cuadro que abarca nuestra vista. Imposible 
retenerlos, ni vídeo ni fotografía. Es un movimiento de luz imparable y que corre 
se escapa y no hay manera de atraparlo.


Laica, me acompaña en los amaneceres, y yo se lo agradezco, ya que así no 
tengo la sensación de hablar y admirarme solo del espectáculo. Voy con un ser
vivo, que escucha, que se queda mirando, pero a diferencia de los de mi especie, 
no sabe a ciencia cierta si son ordenes o desvaríos de su amo. 
 
Por esa misma razón, Laica no observa el espectáculo. No le da importancia. 
Ella va a sus olfateos y sus carreras, y todo sin perderme de vista.
 
La última escapada para retener alguna
 ínfima parte de un amanecer único, 
decidí que seria desde el último palmo 
de tierra mas oriental de la península. 
El Cabo de 
La Nao.
 
El amanecer era el típico de verano, muy
brumoso. No esta mal, pero hace tiempo 
que busco una fotografía con el mar hecho 
un espejo. Ya la conseguiré. Un contratiempo, el despiste, la cámara fotográfica 
sin batería. 
 
-  “Muy bien Chaval, perfecto, la alegría de la huerta. Joer, Vicent, cada 
día estas mas cachochi, Collons”. 
 
.  Mira, la cámara de video tiene la función cámara y además no esta nada mal, es 
buena. Probamos, pues. Foto, otra, otras, otras más. Eso de no tener que revelarlas 
para desechar lo que no gusta o interesa es un gran invento.

Durante la sesión fotográfica me llamó la atención una gaviota, a Laica también. Solo me
fije que se escondía de nosotros y que como nosotros estaba viendo el espectáculo.

Una vez sentado ante el ordenador aparecen imágenes que en el momento instantáneo
de la toma, ni sabía que tal o cual era mejor toma que la siguiente. Y observo que la dichosa gaviota me ha entretenido más de lo normal. 

Y las fotografías muestran una gaviota 
bajouna farola que ya no tiene luz, 
observando la impresionante explosión
de luz que viene hacia nosotros y que 
a diferencia de cualquier 
otra explosión no nos asusta, no nos 
hace huir, más bien nos cautiva, nos
engulle,porque sabemos que esa luz 
es un nuevo día. Y un nuevo día, para
mi es una bendición, sea como sea, 
ya que con la actitud que se toma así 
será durante todo su transcurrir. 
 
Por supuesto, viendo el espectáculo, no hay mas remedio que decir: 
 
    -    “Que día mas precioso”.
 
Feliz día para ti.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...