Halloween o Tots Sants

A quina festa juguem?.

Supose que açò ja està més que debatut, opinat, publicat i en certa manera assumit. No val la pena seguir amb un tema a què ja s'ha dedicat qualsevol classe de raonaments, tots ells, per a desterrar un costum americà dels EUA. Però, que?. Com renunciarem a un costum tan, guai!. Tan del primer món. Nosaltres,  els del miracle de la rajola buida i de molt de fust. O celebrem com els rics.

I resulta que ens hem oblidat de la tradició, que és la de recordar als nostres avantpassats, la d'honrar la seua memòria, la de tindre, per un dia, un record per a aquells que ens van precedir.

Segurament em repetisc, però no per això ho calle. Hem arribat a un punt en què ens avergonyix la mort. Hem desplaçat un dels actes suprems de la vida dels sers vius i del ser humà molt en particular, per ser racional, en un acte, que millor que no es veja. Millor si no se'l dic. Millor que ……

La mort és una vergonya, perquè amb ella no podem. Per això amaguem el nostre fracàs. No podem amb tot. Som finits. Això no ens agrada, això ho empaquetem i com més prompte millor que desaparega el senyal. I si el pobre finat ha tingut la desgràcia de tindre'ns un poc retinguts, a causa del seu procés de desaparició, pena se sent, però descans més. I el més greu és que als nostres fills els hem transmés eixa insensibilitat, eixa fredor, eixe, açò no és, no passa, no existix. Ja rebrem en les nostres pròpies carns el rebot.

Jo, que també soc i estic amb els temps, també m'acuse d'esta indiferéncia. Però, com no, pense en el final, no tant, però sí en algun moment i crec que no ho tem com a tal.  Però si tem l'amor  o desamor dels meus cuidadors, pense en la pietat o no dels que m'hauran de procurar-me una mort digna, i pense que la mort no és el finalNo em pregunten el final de que. No el se.

Quan vaig fer el servici militar, el toc d'oració, era un moment, per a mi molt sentit. Recordava els meus familiars vius i lluny i als meus familiars lluny i morts. Des de llavors eixe toc ho associe a la festa de Tots Sants.

Però, sent totalment contrari a l'existència d'exèrcits amb armes, he de dir que un himne de l'exercite és de les poques marxes, cançons, balades, regetones, valsos, simfonies, etc, que em transporten i posen el borrissol eriçat, m'emocionen, em transporten al cementeri on em negue a anar.  Desde 1982, l'exèrcit espanyol adopta com a himne als caiguts (TOTS), la cançó cristiana composta per un sacerdot, amb un ampli currículum de cançons religioses famoses, “La mort no és el final”, de la que només transcriuré la tornada, que m'he permés transformar en un vídeo de flors i albes:

Quan la pena ens aplega
Per un germà perdut,
Quan l'adéu dolorit
Busca en la Fe la seua esperança.

En la teua paraula confiem
Amb la certesa que tu
Ja li has tornat a la vida,
Ja li has portat a la llum.
Ja li has tornat a la vida,
Ja li has portat a la llum.

Crec que l'esperit de la lletra pot ser assumible per quasi tots, i en el moment suprem, per tots els que arriben conciens. Perquè, si de quelcom estic segur, és que per molt de disfressa d'Halloween que em posen per davant, recordaré els meus amics i familiars, escoltaré eixe himne i no dubte que ja han arribat a eixa LLUM.

*********************************

Halloween

Todos los Santos.

¿A que fiesta jugamos?.

Supongo que esto ya está más que debatido, opinado, publicado y en cierto modo asumido. No vale la pena seguir con un tema al que ya se ha dedicado toda clase de razonamientos, todos ellos, para desterrar una costumbre americana de los EUA. Pero, de que?. Como vamos a renunciar a una costumbre tan, ¡guay!. Tan del primer mundo. Nosotros,  los del milagro del ladrillo hueco y de mucho fuste, celebramos como los ricos.

Y resulta que nos hemos olvidado de la tradición, que es la de recordar a nuestro antepasados, la de honrar su memoria, la de tener, por un día, un recuerdo para aquellos que nos precedieron.

Seguramente me repito, pero no por eso me lo callo. Hemos llegado a un punto en que nos avergüenza la muerte. Hemos desplazado uno de los actos supremos de la vida de los seres vivos y del ser humano muy en particular, por ser racional, en un acto, que mejor que no se vea. Mejor si no se lo digo. Mejor que ……

La muerte es una vergüenza, porque con ella no podemos. Por eso escondemos nuestro fracaso. No podemos con todo. Somos finitos. Eso no nos gusta, eso lo empaquetamos y cuanto antes que desaparezca la señal. Y si el pobre finado ha tenido la desgracia de tenernos un poco retenidos, debido a su proceso de desaparición, pena se siente, pero descanso más. Y lo más grave es que a nuestros hijos les hemos transmitido esa insensibilidad, esa frialdad, ese, esto no es, no pasa, no existe. Ya recibiremos en nuestras propias carnes el rebote.

Yo, que también corro con los tiempos, también me acuso de este desapego. Pero, como no, pienso en el final, no tanto, pero sí en algún momento y creo que no lo temo como tal.  Pero si temo el  amor o desamor de mis cuidadores, pienso en la piedad o no de los que me tendrán que procurarme una muerte digna, y pienso que la muerte no es el final.

No me pregunten el final de que. No lo se.

Cuando hice el servicio militar, el toque de oración, era un momento, para mi. muy sentido. Recordaba a mis familiares vivos y lejos y a mis familiares lejos y muertos. Desde entonces ese toque lo asocio a la fiesta de Todos los Santos.

Pero, siendo totalmente contrario a la existencia de ejércitos con armas, tengo que decir que un himno del ejercito es de las pocas marchas, canciones, baladas, regetones, valses, sinfonías, etc, que me transportan y ponen el vello erizado, me emocionan, me transportan al cementerio donde me niego a ir.  Este 1982, el ejército español adopta como himno a los caídos (TODOS), la canción cristiana compuesta por un sacerdote, con un amplio curriculum de canciones religiosas famosas, “La muerte no es el final”, de la que solo trascribiré el estribillo que me he permitido transformar en un video de flores y amaneceres:

Cuando la pena nos alcanza
por un hermano perdido,
cuando el adiós dolorido
busca en la Fe su esperanza.

En Tu palabra confiamos
con la certeza que Tú
ya le has devuelto a la vida,
ya le has llevado a la luz.
Ya le has devuelto a la vida,
ya le has llevado a la luz.

Creo que el espíritu de la letra puede ser asumible por casi todos, y en el momento supremo, por todos los que lleguen lucidos. Porque, si de algo estoy seguro, es que por mucho disfraz de Halloween que me pongan por delante, voy a recordar a mis amigos y familiares, voy a escuchar ese himno y no dudo de que ya han llegado a esa LUZ.

País Basc i Llibertat

País Basc i Llibertat

Cada lletra d'eixa frase porta la sang de 47 sers humans innocents, als que els valerosos gudariak, asesinaven amb la cara tapada, a traïció i sense el menor grau de pietat.

ETA

Cada lletra d'eixa odiada organització arrossega darrere a persones normals que justifiquen l'assassinat a sang freda, de sers que no han tingut ni la mes minima responsabilitat en l'esdevindre del País Basc. Jo, no puc entendre que a estes altures, persones normals, dins d'un país avançat, puguen justificar “la Guerra Santa”.

Des del 18 de juliol de 1961, quan van intentar fer descarrillar el tren de voluntaris franquistes, de celebració en Sant Sebastià pel començament de la Guerra Civil, els “ATA”, “ànecs” en biscaí, no han deixat de fer d'ànec assassí. Els va donar vergonya  ser ATA = Ànec, pero no els commovia destrossar-li els cervells a una xiqueta de poca edat.

Vaja per davant que els responables d'eixos assassinats són els etarres.

Però, durant molt de temps, hem escoltat la idees mes pelegrines, sobre la venda de l'Estat de Dret al terrorisme. La venda de no se que als terroristes.

Totes les polèmiques que han surguid, amb acusacions gravíssimes, han tingut la virtut d'unir dos grans blocs.  No els compararé, però els unix la cerrilidad, la tosquedat i l'absència de  l'amor al proïsme. L'espectacle del principal partit de l'oposició, cridant traïdor i ven pàtries al president del govern i membres del seu equip, ha tingut moltes vegades, la virtut, de desunir als que estaven allí per a abraçar-se i reconfortar-se.  I va donar força a ETA per eixa des-union, per a provocar nous atemptats. NO acuse de còmplices als partits, però no estaria de mes que demanaren publicament perdó per l'ús que han fet i que sens dubte faran (ja ho veurem i no tardarem molt) del terrorisme, amb la qual cosa alguna gota d'eixa sang humana vessada debades, els va esguitar de tan prop que estaven.

Espere pel bé de tots que esta siga la ultima notícia del fi d'ETA.

Espere pel bé de tots que els partits aconseguixen per fi el trellat.

Espere pel bé de tots que sapiem perdonar sense oblidar.

Espere pel bé de tots la pau i la serenitat.

Tot això espere, que no és poc.

**********************************************

País Vasco y Libertad

Cada letra de esa frase lleva la sangre de 47 seres humanos inocentes, a los que los valerosos gudariak, asesinabam con la cara tapada, a traicion y sin el menor grado de piedad.

ETA

Cada letra de esa odiada organizacion arrastra detras a persona normales que justifican el asesinato a sangre fria, de seres que no han tenido ni la mas minima responsabilidad en el devenir del Pais Vasco. Yo, no puedo entender que a estas alturas, personas normales, dentro de un pais adelantado, puedan justificar “la Guerra Santa”.

Desde el 18 de julio de 1961, cuando intentaron hacer descarrillar el tren de voluntarios franquistas, de celebracion en San Sebastián por el comienzo de la Guerra Civil, los “ATA”, “patos” en vizcaino, no han dejado de hacer de pato asesino. Les dio verguenza ATO = Pato, peor no les conmovia destrozarle los sesos a una niña de corta edad.

Vaya por delante que los responables de esos asesinatos son los etarras.

Pero, durante mucho tiempo, hemos escuchado la ideas mas peregrinas, sobre la venta del Estado de Derecho al terrorismo. La venta de no se que a los terroristas.

Todas las polemicas que han surguido, con acusaciones gravisimas, han tenido la virtud de unir dos grandes bloques.  No los voy a comparar, pero les une la cerrilidad, la cazurreria y la ausencia del  amor al projimo. El espectaculo del principal partido de la oposicion, llamando traidor y vende patrias al presidente del gobierno y miembros de su equipo, ha tenido en muchas ocasiones, la virtud, de des-unir a quienes estaban alli para abrazarse y reconfortarse.  Y dio fuerza a ETA por esa des-union, para provocar nuevos atentados. NO acuso de complices a los partidos, pero no estaria de mas que pidieran publicamente perdon por el uso que han hecho y que sin duda haran (ya lo veremos y no tardaremos mucho) del terrorismo, con lo que alguna gota de esa sangre humana derramada en balde, les salpico de tan cerca que estaban.

Espero por el bien de todos que esta sea la ultima noticia del fin de ETA.

Espero por el bien de todos que los partidos alcancen por fin la cordura.

Espero por el bien de todos que sepamos perdonar sin olvidar.

Espero por el bien de todos la paz y la serenidad.

Todo eso espero, que no es poco.

Les diputacions i els diputats.

Tinc per segur que els meus amics, els funcionaris en les distintes àrees de la Diputació Provincial d'Alacant, no estaran d'acord o matisarien el que a continuació vaig a participar-vos. Vaja per davant, que he meditat esta opinió, i crec que no pose en dubte la seua professionalitat i dedicació.

La meua opinió va dirigida al paper de la Institució, la percepció de la duplicitat  i triplicidad en la governació, el paper d'Institució repartidora de dons i beneficis partidistes, i la sensació, (la presumpta actuació que José Joaquín Ripoll ha propiciat a Alacant, Fabra a Castelló i l'inefable Rus a València), que hi ha un balafiament i barate. Açò ultime, des de fa temps es veu, i cada institució a la seua escala, ens té perplexos, començant pels ajuntaments i arribant a la Generalitat.

La Diputació, Ajuntament d'ajuntaments, és, al meu pareixer i de molts altres, una institució prescindible, sent els menys interessats en la seua desaparició els polítics, cosa que és normal.  La plus-plicidad en el govern dels ciutadans, ajuntaments, mancomunitats, diputacions, Governs autonòmics, Govern Central, i alguns intermedis en què em perd, acompanyat del distanciament del polític, del sòl i del carrer, del ciutadà normal, del jubilat que discutix en la plaça de política general, han provocat un debat sobre, entre altres, la prescindibilidad de la diputacions provincials.

Una altra faceta és la de competència entre les institucions, (vejerem el pols Camps-Ripoll, pols que se'ls ha portat als dos, selecció natural retardada), la lògica seria la cooperació entre elles i la de cobrir on l'altra no arriba, però s'ha convertit en una carrera d'ocupació i poder dins de les províncies entre la Generalitat i la Diputació, i que com ara, és un trasllat de la rivalitat dins del propi partit governant.

De vegades el poble regit per alcaldes o equip de govern díscols, li'ls té a dos veles, fins que el díscol alcalde de poble, rústic i illetrat s'humilia i rep un rosegó del repartiment de subvencions i ajudes.

El maneig polític de les Caixes d'Estalvi, ha sigut la intervenció política mes vergonyosa que existirà en el nostre ultime quart de segle i que tots hem patit. Diputació demanant diners a una institució que controla, consellers anomenats pels polítics, donant el seu sí, consellers alliberats per a fer qualsevol malifeta econòmica que, com es veu, a ningú se li atribuïx amb rotunditat, perquè començaria la ratxa popular d'anar  a cantar  “les veritats del barquer”, al senyor jutge.

I per ultime, els senyors Diputats, són membres triats pels seus conciutadans com a  regidors del seu ajuntament, o fins i tot alcaldes de poblacions importants de la província. Per a les diputacions, no hi ha eleccions, els partits polítics segons els resultats de les eleccions locals, fan les propostes a Diputat provincial. Açò és, dins de la maquinària dels partits un nou reforç al seu poder de control ferri dels seus militants, alcaldes o regidors crítics. En fi, un sistema que té una minva democràtica important. I tots sabem que és així.

    I en ultime lloc, hi ha més, però es quedaran per a un altre dia, esta el paper dels diputats proposats pels seus partits, i que sent alcaldes o regidors de la seua població ocupen càrrecs en la Diputació Provincial. La notícia actual és que estos han renunciat al seu sou de la població i percebran només el de la Diputació. Este, no ens enganyem, ho paguen també els ajuntaments, els ciutadans.

Però hi ha quelcom, que és un comentari habitual, i que no vull deixar-me, i proposar al debat, és l'efectivitat executiva i política dels alcaldes, sobretot, i els regidors després, que a la seua condició en l'ajuntament respectiu, afigen la de diputat, i alguns afigen la de diversos càrrecs en la Institució, (veja en este enllaç http://www.dip-alicante.Es/documentació/diputats.Aspe?ejercicio=2011), i no entrarem en les funcions executives i de representació dins dels seus propis partits.

Coincidiran amb mi, que amb raó, algun alcalde se li cride “Hui no esta”. Coincidiran amb mi que la governabilitat, encara que sobre el paper estiguen els tinents d'alcalde, no és de cap manera beneficiós, sobretot si la població és d'una certa importància i complexitat. I coincidiran amb mi que si a més en la part administratiu-funcionarial no estan els efectius al cent per cent, els ajuntaments no poden funcionar,  o ho fan a costa d'altres més xicotets, amb la influència del seu tot poderós diputat.

Però una cosa em tranquil·litza, i és que, la moda de consorciarse, podria portar, i és un exemple, que Teulada-Moraira i Benissa, a més de les actuals àrees consorciades i altres que puguen vindre, consorciara la de l'Alcaldia i la Secretària General.

Ho anirem veient.

Las diputaciones y los diputados.

Tengo por seguro que mis amigos, los funcionarios en las distintas áreas de la Diputación Provincial de Alicante, no estarán de acuerdo o matizarían lo que a continuación vengo a participaros. Vaya por delante, que he meditado esta opinión, y creo que no pongo en entredicho su profesionalidad y dedicación.

Mi opinión va dirigida al papel de la Institución, la percepción de la duplicidad  y triplicidad en la gobernación, el papel de Institución repartidora de dadivas y beneficios partidistas, y la sensación, (la presunta actuación que José Joaquín Ripoll ha propiciado en Alicante, Fabra en Castellón y el inefable Rus en Valencia), de que hay un despilfarro y cambalacheo. Esto ultimo, desde hace tiempo se ve, y cada institución a su escala, nos tiene perplejos, empezando por los ayuntamientos y llegando a la Generalitat.

La Diputación, Ayuntamiento de ayuntamientos, es, a mi modo de ver y de muchos otros, una institución prescindible, siendo los menos interesados en su desaparición los políticos, cosa que es normal.  La plus-plicidad en el gobierno de los ciudadanos, Ayuntamientos, Mancomunidades, Diputaciones, Gobiernos Autonómicos, Gobierno Central, y algunos intermedios en los que me pierdo, acompañado del distanciamiento del elegido político, del suelo y de la calle, del ciudadano normal, del jubilado que discute en la plaza de política general, han provocado un debate sobre, entre otras, la prescindibilidad de la diputaciones provinciales.

Otra faceta es la de competencia entre las instituciones, (véase el pulso Camps-Ripoll, pulso que se los ha llevado a los dos, selección natural retrasada), la lógica seria la cooperación entre ellas y la de cubrir donde la otra no llega, pero se ha convertido en una carrera de ocupación y poder dentro de las provincias entre la Generalitat y la Diputación, y que como ahora, es un traslado de la rivalidad dentro del propio partido gobernante.

En ocasiones el pueblo regido por alcaldes o equipo de gobierno díscolos, se les tiene a dos velas, hasta que el díscolo alcalde de pueblo, cazurro e iletrado se humilla y recibe un mendrugo del reparto de subvenciones y ayudas.

El manejo político de las Cajas de Ahorro, ha sido la intervención política mas vergonzosa que existirá en nuestro ultimo cuarto de siglo y que todos hemos sufrido. Diputación pidiendo dinero a una institución que controla, consejeros nombrados por los políticos, dando su sí, consejeros liberados para hacer cualquier fechoría económica que, como se ve, a nadie se le achaca con rotundidad, pues empezaría la racha popular de ir  a cantar “las verdades del barquero”, al señor juez.

Y por ultimo, los señores Diputados, son miembros elegidos por sus conciudadanos como  concejales de su ayuntamiento o hasta incluso alcaldes de poblaciones importantes de la provincia. Para las Diputaciones, no hay elecciones, los partidos políticos según los resultados de las elecciones locales, hacen las propuestas a Diputado provincial. Esto es, dentro de la maquinaria de los partidos un nuevo refuerzo a su poder de control férreo de sus militantes, alcaldes o concejales críticos. En fin, un sistema que tiene una merma democrática importante. Y todos sabemos que es así.

Y en ultimo lugar, hay más, pero se quedaran para otro día, esta el papel de los diputados propuestos por sus partido, y que siendo alcaldes o concejales de su población ocupan cargos en la Diputación Provincial. La noticia actual es que estos han renunciado a su sueldo de la población y percibirán solo el de la Diputación. Este, no nos engañemos, lo pagan también los ayuntamientos, los ciudadanos.

Pero hay algo, que es un comentario habitual, y que no quiero dejarme, y proponer al debate, es la efectividad ejecutiva y política de los alcaldes, sobre todo, y los concejales después, que a su condición en el ayuntamiento respectivo, añaden la de diputado, y algunos añaden la de diversos cargos en la Institución, (véase en este enlace http://www.dip-alicante.es/documentacion/diputados.asp?ejercicio=2011), y no vamos a entrar en las funciones ejecutivas y de representación dentro de sus propios partidos.

Coincidirán conmigo, que con razón, algún alcalde se le llame “Hoy no esta”. Coincidirán conmigo que la gobernabilidad, aunque sobre el papel estén los tenientes de alcalde, no es en modo alguno beneficioso, sobre todo si la población es de cierta importancia y complejidad. Y coincidirán conmigo que si además en la parte administrativo-funcionarial no están los efectivos al cien por cien, los ayuntamientos no pueden funcionar,  o lo hacen a costa de otros más pequeños, con la influencia de su todo poderoso diputado.

Pero una cosa me tranquiliza, y es que, la moda de consorciarse, podría traer, y es un ejemplo, que Teulada-Moraira y Benissa, además de las actuales áreas consorciadas y otras que puedan venir, consorciara la de la Alcaldía y la Secretaria General.

Lo iremos viendo.

LA FACTURA FARMACEUTICA.

     La meua factura farmacèutica.

Vaig rebre una carta de la:

“Generalitat Valenciana ( el president)

Conselleria de Sanitat   ( el conseller)

Agència Valenciana de Salut (el director de l'Agència)

Direcció General de Farmàcia i Productes Sanitaris.(el director general)

El meu nom i direcció, i diu: Nota informativa d'utilització de medicaments. Este document NO és una factura.(el redactor de la carta)

Consum de medicaments des de maig del 2010, fins a octubre del 2010

Gasto .-     2.084,00 euros - Envasos 59 (l'informàtic)

Consum mitjà d'un home de 50-54 anys amb dret a la farmàcia és de 169 euros. (el que arreplega els escrits, omple els sobres de les cartes, i portar al correu)

Ud. Té un consum per damunt d'allò més habitual de 1.915 euros”. (el carter)

S'acompanya a la carta una relació de farmàcies on he comprat les medicines, els envasos i el preu de cada u. O siga, un deu en control del ciutadà. (3 farmacèutics)

(els vehicles oficials, els telèfons mòbils, els xòfers, la gasolina, etc) .

M'he quedat de pedra. (1 afectat)

Resulta que les meues habituals 14 pastilles diàries, em convertix-en en un pastiller ultra. Resulta que els gastos de les meues medicines, són tan fora d'allò més habitual, que no sé exactament què és el que volen que faça.

En eixa situació ens trobem tots els malalts crònics. En molts casos, el meu per exemple, són tractaments cars, i a més, i de les nostres pròpies butxaques paguem tractaments com, fisioteràpia, logopèdia, psicòleg, etc.

La comunicació que vaig rebre, en principi seria per a mi correcta, si es produïren, o no, actituds i decisions dels representants públics, membres de les institucions polítiques i financeres, o de les institucions en el seu conjunt, que foren exemple escrupolós de l'estalvi i neteja en els comptes. De la claredat i la transparència. De donar a conéixer i no maquillar i amagar. La de no autoconcedir-se uns sous, d'autoperdonar-se impostos, d'autoconcedir-se pensions. Quan ho sabem pels noticiaris o els llegim, hem de confirmar que ho hem sentit bé.

Gracies.  A qui?

No seria molt demanar, que aquells que s'oferixen voluntàriament com a servidors públics, equipararen les seues retribucions al sou mitjà dels seus representats. El sou mitjà a Espanya va ser de 22.511 euros en 2009.

I als que gestionen els diners dels pobres ciutadans (banquers), se'ls establiren mínims i màxims en les nòmines.

Si, riguen-se de la favada plantejada en el paràgraf anterior. Segurament riuran més els que patixen l'abús de la diferència brutal entre un ciutadà mig i ells.

Llig: “en l'hospital La Fe de València, el major de la comunitat, deixaran de repartir els estotjos de neteja a les parteres”, o “el Centre de Transfusions s'ha substituït el refresc que s'oferia després de l'extracció de sang per un suc de taronja que la Generalitat rep gratis dels excedents agrícoles” o esta altra, “que els ciutadans es facen càrrec de part de la factura sanitària”, o esta última “ Ruiz ha animat als catalans a subscriure un assegurança mèdica privat”.

Amb algunes d'estes mesures produirà un estalvi de rialla, (sí, en La Fe, s'estalviaren milionades amb la pasta de dents), tot menys aplicar  verdaderes mesures on està el verdader gasto. Les dos últimes són un avís a navegants, el co-pagament.

I una vegada ben informat sobre la meua carregosa factura sobre les esquenes de tots els valencians, com a ciutadà contribuent que sóc, trobe a faltar que se m'informe amb el mateix detall, i semestralment, on gasten els diners les diferents institucions.  No cal paper i correu, Internet és un bon tauler d'anuncis. Però sobretot, que li les donen als meus representants en els Corts, quan estos les demanen.

360 dies desocupats una porrona de milions

Es diu que, el conjunt de cine Imax, el museu de les ciències, l'òpera, el pont sobre el vell llit del riu Túria, l'oceanogràfic i el gran edifici multiusos (l'Àgora), que té pendent d'acabar els acabaments de l'edifici, ha costat quatre vegades el que es va pressupostar. Els sobrecostos ascendixen a 625 milions d'euros. Total el conjunt complet, a falta d'alguns acabaments, ha costat 1.282 milions d'euros. Els costos del manteniment del conjunt i els seus esdeveniments no he tingut accés a ells. Terra Mítica es va pressupostar en 270 milions i va aconseguir els 377 (amb la CAM i Bancaixa soltant duros-euros). La Ciutat de la Llum, 300 milions d'euros. L'Aeroport de Castelló, un espai buit, sense activitat, ha costat més de 155 milions d'euros. El circuit de fórmula 1, on la Generalitat ha gastat prop de 211 milions, ha assumit el cànon que havia de pagar l'empresa Valmor i l'operació immobiliària que permetria recuperar part de la inversió no ha arribat a port amb la crisi de la rajola. 

I em vaig a deixar els temes del Papa, els piscolabis de les primeres i últimes pedres amb l'acompanyament de palmeros, els vehicles oficials d'alta gamma, els xòfers, els despatxos de disseny, i els iots en alta mar amb massatge relaxant inclòs, i …

Uy!. Vaig a prendre les pastilles de les 00.10 hores. Gràcies a tots per pagar-me-les.

La factura farmacéutica.

Mi factura farmacéutica.

Recibí una carta de la:

“Generalitat Valenciana ( el presidente)

Conselleria de Sanitat   ( el conseller)

Agencia Valenciana de Salut (el director de la Agencia)

Direcció General de Farmàcia y Productes Sanitarios.(el director general)

Mi nombre y dirección, y dice: Nota informativa de utilización de medicamentos. Este documento NO es una factura.(el redactor de la carta)

Consumo de medicamentos desde mayo de 2010, hasta octubre de 2010

Gasto .-     2.084,00 euros - Envases 59 (el informático)

Consumo medio de un hombre de 50-54 años con derecho a la farmacia es de 169 euros. (el que recoge los escritos, rellena los sobres de las cartas, y llevar al correo)

Ud. Tiene un consumo por encima de lo habitual de 1.915 euros”. (el cartero)

Se acompaña a la carta una relación de farmacias donde he comprado las medicinas, los envases y el precio de cada uno. O sea, un diez en control del ciudadano. (3 farmacéuticos)

(los vehículos oficiales, los teléfonos móviles, los choferes, la gasolina, etc) .

Me he quedado de piedra. (1 afectado)

Resulta que mis habituales 14 pastillas diarias, me convierte en un pastillero ultra. Resulta que los gastos de mis medicinas, son tan fuera de lo habitual, que no sé exactamente qué es lo que quieren que haga.

En esa situación nos encontramos todos los enfermos crónicos. En muchos casos, el mío por ejemplo, son tratamientos caros, y además, y de nuestros propios bolsillos pagamos tratamientos como, fisioterapia, logopedia, psicólogo, etc.

La comunicación que recibí, en principio seria para mi correcta, si se produjeran, o no, actitudes y decisiones de los representantes públicos, miembros de las instituciones políticas y financieras, o de las instituciones en su conjunto, que fueran ejemplo escrupuloso del ahorro y limpieza en las cuentas. De la claridad y la transparencia. De dar a conocer y no maquillar y esconder. La de no auto-concederse unos sueldos, de auto-perdonarse impuestos, de auto-concederse pensiones. Cuando lo sabemos por los noticiarios o los leemos, tenemos que confirmar que lo hemos oído bien.

No sería mucho pedir, que aquellos que se ofrecen voluntariamente como servidores públicos, equipararan sus retribuciones al sueldo medio de sus representados. El sueldo medio en España fue de 22.511 euros en 2009.

Y a los que gestionan los dineros de los pobres ciudadanos (banqueros), se les establecieran mínimos y máximos en las nóminas.

Fer-se la foto.

Si, ríanse de la tontería planteada en el párrafo anterior. Seguramente se reirán más los que sufren el abuso de la diferencia brutal entre un ciudadano medio y ellos.

Leo: “en el hospital La Fe de Valencia, el mayor de la comunidad, dejarán de repartir los estuches de aseo a las parturientas”, o “el Centro de Transfusiones se ha sustituido el refresco que se ofrecía tras la extracción de sangre por un zumo de naranja que la Generalitat recibe gratis de los excedentes agrícolas” o esta otra, “que los ciudadanos se hagan cargo de parte de la factura sanitaria”, o esta última “ Ruiz ha animado a los catalanes a suscribir un seguro médico privado”.

Con algunas de estas medidas va a producir un ahorro de risa, (sí, en La Fe, se ahorraran millonadas con la pasta de dientes), todo menos aplicar  verdaderas medidas donde está el verdadero gasto. Las dos últimas son un aviso a navegantes, el co-pago.

Y una vez bien informado sobre mi cargante factura sobre las espaldas de todos los valencianos, como ciudadano contribuyente que soy, echo en falta que se me informe con el mismo detalle, y semestralmente, en que gastan los dineros las diferentes instituciones.  No hace falta papel y correo, Internet es un buen tablón de anuncios. Pero sobre todo, que se las den a mis representantes en les Corts, cuando estos las piden.

Cada cable que val?. Segur que mes
que un tractament de ... 

Se dice que, el conjunto de cine Imax, el museo de las ciencias, la ópera, el puente sobre el viejo cauce del río Turia, el oceanográfico y el gran edificio multiusos (L'Àgora), que tiene pendiente de terminar los remates del edificio, ha costado cuatro veces lo que se presupuestó. Los sobrecostes ascienden a 625 millones de euros. Total el conjunto completo, a falta de algunos remates, ha costado 1.282 millones de euros. Los costes del mantenimiento del conjunto y sus eventos no he tenido acceso a ellos. Terra Mítica se presupuestó en 270 millones y alcanzó los 377 (con la CAM y Bancaixa soltando duros). La Ciudad de la Luz, 300 millones de euros. El Aeropuerto de Castellón, un espacio vacío, sin actividad, ha costado más de 155 millones de euros. El circuito de fórmula 1, donde la Generalitat ha gastado cerca de 211 millones, ha asumido el canon que tenía que pagar la empresa Valmor y la operación inmobiliaria que iba a permitir recuperar parte de la inversión no ha llegado a puerto con la crisis del ladrillo. 

Y me voy a dejar los temas del Papa, los piscolabis de las primeras y últimas piedras con el acompañamiento de palmeros, los vehículos oficiales de alta gama, los choferes, los despachos de diseño, y los yates en alta mar con masaje relajante incluido, y …

Uy!.  Me voy a tomar las pastillas de las 00.10 horas. Gracias a todos por pagármelas.