Antoni Gaudí.

                                            Un día al Parc Güell

El geni va néixer fa 160 anys, el 25 de juny de 1852.

Set de les seues invencions, dels seus somnis, de les seues genialitats són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: el 1984 el Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà, i el 2005 la façana del Naixement, la cripta i l'absis de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, ​​juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.

Com seria d'excepcional la seua creativitat i segurament fora dels cànons coneguts en la seua joventut, que segons llegeix, el director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, ​​en el moment d'atorgar el títol, va dir:

- "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".

Els qui hem visitat, admirat i ocupat les invencions de l'arquitecte, hem sentit el toc de la natura. No cap dubte que la seua inspiració està basada en un contacte intens amb ella i la necessitat de l'artista d'integrar la seua obra en ella.

Eusebi Güell, va ser un dels personatges que més va fer perquè l'originalitat i la força impactant del geni de Antonio Gaudí fossen conegudes. Els seus encàrrecs van ser un aparador perquè a Gaudí li ploguessen peticions de projectes de diferent signe.

Crec que amb diferència, és el Parc Güell (1900 - 1914) l'obra que en més ocasions he visitat. No detallaré, ni fare un retrat crític del monument. Sí que he de dir, que el visitant no es sent absent, la curiositat a cada pas és provocada per multitut de detalls, formes, signes, composicions ...

Em va cridar molt l'atenció, que a la megalomatica Ciutat de les Arts i les Ciències de València, es lloés l'originalitat del "trencadís", trossos de ceràmica formant dibuixos o composicions; originalitat que no ho és tant, ja que no és altra cosa que una còpia de la tècnica que ja, el geni de Gaudí, al Parc Güell, li dóna un especial protagonisme. Originals formes orgàniques i signes que inciten a la cerca de missatges ocults.

Es compleix avui el 160 aniversari del naixement d'un personatge únic, que, com tants altres va deixar la seua empremta, empremta meravellosa, civil, sana, honrada, pacífica, respectuosa, senzilla, humil, lluny de premis, lloances i escarafalls. Per això, per aquesta mateixa senzillesa durant un temps va ser oblidat i poc valorat.

Avui, que es valora la gran obra, el monument de cost multimilionari, l'arquitecte de major minuta, és un exemple l'actitud d'un home excepcional.Humilitat i respecte. Dues paraules, el contingut hauria de ser lema dels personatges públics, tant polítics com de qualsevol signe. La societat necessita d'una regeneració, d'un bany de pobresa. D'un rebaix d'uns quants punts d'orgull i de "perquè m'ho mereixo".

Els actuals personatges públics haurien de "fer-se'l veure" i després prendre les medicines que els recepten. Sens dubte entre la relació de productes per a la regeneració, hauran uns laxants de poder desincrustant extra.

Serà necessari.

Antoni Gaudí, exemple de personatge allunyat de falòrnies, honors i pedestals.

--------------------------------------------

ANTONI GAUDÍ.

El genio nació hace 160 años, el 25 de junio de 1852.

Siete de sus invenciones, de sus sueños, de sus genialidades son Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO: en 1984 el Parque Güell, el Palacio Güell y la Casa Milà; y en 2005 la fachada del Nacimiento, la cripta y el ábside de la Sagrada Familia, la Casa Vicens y la Casa Batlló en Barcelona, junto con la cripta de la Colonia Güell en Santa Coloma de Cervelló.

Como seria de excepcional su creatividad y seguramente fuera de los cánones conocidos en su juventud, que según leo, el director de la Escuela de Arquitectura de Barcelona, en el momento de otorgarle el titulo, dijo:

“Hemos dado el titulo a un loco o a un genio, el tiempo lo dirá”

Quienes hemos visitado, admirado y ocupado las invenciones del arquitecto, hemos sentido el roce de la naturaleza. No caber duda que su inspiración esta basada en un contacto intenso con ella y la necesidad del artista de integrar su obra en ella.

Eusebi Güell, fue uno de los personajes que más hizo para que la originalidad y la fuerza impactante del genio de Antonio Gaudí fueran conocidas. Sus encargos fueron un escaparate para que a Gaudí le llovieran peticiones de proyectos de distinto signo.

Creo que con diferencia, es el Parque Güell ( 1900 – 1914) la obra que en más ocasiones he visitado. No voy a detallar, ni hacer un retrato crítico del monumento. Sí que tengo que decir, que el visitante no se siente ausente, la curiosidad a cada paso es provocada por multitud de detalles, formas, signos, composiciones …

Me llamó mucho la atención, que de la megalománica Ciudad de las Artes y las Ciencias de Valencia, se alabara la originalidad del “trencadis”, pedazos de cerámica formando dibujos o composiciones; originalidad que no lo es tanto, ya que no es otra cosa que una copia de la técnica. El genio de Gaudí , en el Parque Güell, le da un especial protagonismo. Originales formas orgánicas y signos que incitan a la búsqueda de mensajes ocultos.

Se cumple hoy el 160 aniversario del nacimiento de un personaje único, que, como tantos otros dejó su huella, huella maravillosa, civil, sana, honrada, pacifica, respetuosa, sencilla, humilde, lejos de premios, alabanzas y alharacas. Por eso, por esa misma sencillez durante un tiempo fue olvidado y poco valorado.

Hoy, que se valora la gran obra, el monumento de coste multimillonario, el arquitecto de mayor minuta, es un ejemplo la actitud de un hombre excepcional.

Humildad y respeto. Dos palabras cuyo contenido debería ser lema de los personajes públicos, tanto políticos como de cualquier signo. La sociedad necesita de una regeneración, de un baño de pobreza. De un rebaje de unos cuantos puntos de orgullo y de “porque me lo merezco”.

Los actuales personajes públicos deberían “hacérselo ver” y después tomar las medicinas que les receten. Sin duda entre la relación de productos para la regeneración, habrán unos laxantes de poder desincrustante extra.

Sera necesario.

Antonio Gaudí, ejemplo de personaje alejado de pamplinas, honores y pedestales.

José Saramago. Dos anys.

Es diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”. Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una herba. 

   

No cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.

No vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui, persistix a Portugal un distanciament  de qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra,  el fet succeït el 13 de juliol del 2010, en  el que la majoria dels regidors, de centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.

No és la meua pretensió ací,  comptar la vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en múltiples llocs d'Internet. 

Hui en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort,  i jo,  que era un lector habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma, "Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua viuda l'edita.

Vaig començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar  a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”.  La novel·la havia causat  gran revolada a Portugal i Espanya l'any de la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote. 

En 1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.  A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.

Reconec que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx l'efecte estirada fins al final.

Les històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a cotes inimaginables d'estupidesa.

La lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en el meu  pensament i la meua actitud enfront de la vida i els meus semblants.

 “L'endemà no va morir ningú. Este fet,  tan absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.

José Saramago, el meu mestre, viu per sempre. 

Per sempre queda la seua obra.


José Saramago. Dos años. 



Se dice que el funcionario que registró el nacimiento del escritor, en vez de Sousa inscribió al niño con el del apodo de la familia paterna, “saramago”. De sus padres, pobres y campesinos sin tierra, heredó pues, el nombre de una hierba. 

   

No cabe la menor duda que también heredó de la cultura popular y forjo un pensamiento y activismo que le reportó censura y persecución.

No voy aquí a detallar la vida de José Saramago, pero quiero destacar que aún hoy, persiste en Portugal un distanciamiento  de quien es uno de sus mayores escritores. Como muestra,  el hecho acaecido el 13 de julio de 2010, en  el que la mayoría de los concejales, de centro-derecha, del equipo de gobierno del Ayuntamiento de la ciudad de Oporto, la segunda ciudad más importante de Portugal, votaron en contra de la propuesta para poner el nombre del escritor José Saramago a una calle de la ciudad.

No es mi pretensión aquí,  contar la vida y obra de José Saramago, quien tenga interés en ello, puede hacerlo en múltiples sitios de Internet.

Hoy día 18 de junio, se cumplen dos años de su muerte, y yo, que era un lector habitual de cada obra, hecho en falta su novela anual. La última, la póstuma, Claraboya, la escribió hace más de cincuenta años, y ahora su viuda la edita.

Empecé mi amistad lectora con Saramago con una novela titulada “El año de la muerte de Ricardo Reis”, el día 21 de febrero de 1988. Después de esa primera obra, con dudas, en enero de 1993 empecé  a leer “El Evangelio según Jesucristo”.  La novela había causado  gran revuelo en Portugal y España el año de su publicación, en 1991. Debido a las cortapisas y prohibiciones, Saramago abandono Portugal y se instalo en la isla de Lanzarote.

En 1998 es Premio Nobel. Me confirma esto, porqué, con las dos novelas anteriores había quedado enganchado. Sigo leyéndole, en marzo de 1999, “Todos los nombres”. En octubre de 2001, “Ensayo sobre la ceguera”.  En abril de 2002, “La Caverna”. En febrero de 2005, “Ensayo sobre la lucidez”. En noviembre de 2005, “El hombre duplicado”. En febrero de 2006, “Las intermitencias de la muerte”. En octubre de 2006, “Casi un objeto”. En febrero de 2009, “El viaje del elefante”. En enero de 2011, “Caín”.

Reconozco que la lectura de las novelas de Saramago, con sus `punto y aparte cada mil palabras, o sus párrafos kilométricos, puedan parecer algunos muy pesados. Pero la esencia de la historia, esa, es la que engancha y produce el efecto tirón hasta el final.

Las historias, magnificadas, producen necesariamente momentos de reflexión, pues llevadas al absurdo, reconocemos que los humanos, sin duda, podemos llegar a cotas inimaginables de estupidez.

La lucidez de Saramago me enganchó y sin duda su lectura ha influido en mi  pensamiento y mi actitud frente a la vida y mis semejantes.

 “Al día siguiente no murió nadie. Este hecho,  tan absolutamente contrario a las normas de la vida, causó en los espíritus una perturbación enorme…”, de la obra “Las intermitencias de la muerte”.

José Saramago, mi maestro, vive por siempre.

Ahí queda para siempre su obra.

Els punyeters diners

Deia Fer López en el seu article "Excel • lència acadèmica i igualtat d'oportunitats", que actualment la competència i el reconeixement van de la mà, i diu:

"És cert que a tots ens agrada sentir que la nostra feina és reconeguda, però, reconeixement és igual a diners?. A la societat capitalista actual, Ttot sembla indicar que una cosa va de la mà de l'altra, però no ha de ser neccesàriament aixina".

En el meu comentari a l'article de Fer, li deia que no l'havia mirat des d'aquesta òptica i lamentava que ningu fa res ja per pròpia satisfacció i orgull.

Jaume, en l'altre comentari a l'article, apuntava molt encertadament, que sense diners estaríem encara a les cavernes.

Crec que tots els lectors de Fer entendre el seu missatge. I el de Jaume també.

M'interessa parlar del significat dels diners en l'actualitat.

La barata de la producció dels primers temps es va anar transformant en el lliurament de pendás en concepte de pagament, fins que van arribar els diners pròpiament dits. I segons he llegit, les primeres monedes que es coneixen, es van encunyar a Lídia l'actual Turquia al Segle VII a. C.

Més antic que el troc és l'enveja, el desitjar les pertinences de l'altre. I això sempre ha existit. A la bíblia es diu que Caín va matar a Abel per l'enveja que aquest li professava davant la bona estrella del seu germà. En fi, les desavinences entre els humans tenen l'origen en la permanent compulsió d'aquest a posseir, posseir més que el que aquesta davant seu.

En les últimes dècades, el exhibir davant els altres les propietats, el poder i els diners, ... la posició social, en fi, es va convertir en l'esport nacional. L'aplicació de polítiques neoliberals, van propiciar un boom econòmic que va afectar a totes les classes socials. L'adquisició d'un pis, cotxe, viatges, joies, etc., Es va posar a l'abast de qualsevol. Els bancs i caixes d'estalvi es van llançar ala finançament d'urbanitzacions, edificis urbans.

Les caixes d'estalvis, concebudes com a institucions d'estalvi i fins socials, dirigides per consellers nomenats per les institucions polítiques, institucions, al seu torn sagnaven a aquestes caixes implicant-les en obres i esdeveniments ruïnosos, i que en moltes ocasions eren a fons perdut.

Davant aquestes actituds, les de compartir, repartir, donar, perdonar, estalviar,són els valors a fomentar i inculcar.

Pel que s'ha dit anteriorment i molt més, és urgent que els joves entenguin que els diners són importants, però hi ha moltes que importen més.

La crisi actual, producte de la rapinya i el desmesurat afany de posseir i acumular, serà per als més grans un correctiu, però alhora ha de ser una lliçó del que no s'ha de fer, i donar-lo a conèixer als joves.

------------------------------


EL PUÑETERO DINERO

Decía Fer López en su articulo “Excel·lència acadèmica i igualtat d’oportunitats”, que en la actualidad la competència y el reconocimiento van de la mano, y dice:

- Es cierto que a todos nos gusta sentir que nuestro trabajo es reconocido, sin embargo, reconocimiento es igual a dinero?. En la sociedad capitalista actual, todo parece indicar que una cosa va de la mano de la otra, pero no debe ser necesariamente así.

En mi comentario al artículo de Fer, le decía que no lo había mirado desde esa óptica y lamentaba que ningú fa res ja per pròpia satisfacció i orgull.

Jaume, en el otro comentario al artículo, apuntaba muy acertadamente, que sin dinero estaríamos aun en las cavernas.

Creo que todos los lectores de Fer entendimos su mensaje. Y el de Jaume también.

Me interesa hablar del significado del dinero en la actualidad.

El trueque de la producción de los primeros tiempos se fue transformando en la entrega de pendas en concepto de pago, hasta que llegó el dinero propiamente dicho. Y según he leído, las primeras monedas que se conocen, se acuñaron en Lidia la actual Turquía en el Siglo VII a. C.

Más antiguo que el trueque es la envidia, el desear las pertenencias del otro. Y esto siempre ha existido. En la biblia se dice que Caín mato a Abel por la envidia que este le profesaba ante la buena estrella de su hermano. En fin, las desavenencias entre los humanos tienen su origen en la permanente compulsión de este en poseer, poseer más que el que esta frente a él.

En las últimas décadas, el exhibir ante los demás las propiedades, el poder y el dinero, … la posición social, en fin, se convirtió en el deporte nacional. La aplicación de políticas neo-liberales, propiciaron un boom económico que afectó a todas las clases sociales. La adquisición de un piso, coche, viajes, joyas, etc., se puso al alcance de cualquiera. Los bancos y cajas de ahorro se lanzaron ala financiación de urbanizaciones, edificios urbanos. Las cajas de ahorro, concebidas como instituciones de ahorro y fines sociales, dirigidas por consejeros nombrados por las instituciones políticas, instituciones, a su vez sangraban a dichas cajas implicándolas en obras y eventos ruinosos, y que en muchas ocasiones eran a fondo perdido.

Frente a esas actitudes, las de compartir, repartir, donar, perdonar, ahorrar, son los valores a fomentar e inculcar.

Por lo dicho anteriormente y mucho más, es urgente que los jóvenes entiendan que el dinero es importante, pero hay otras muchas que importan más.

La crisis actual, producto de la rapiña y el desmesurado afán de poseer y acumular, será para los mayores un correctivo, pero al mismo tiempo debe ser una lección de lo que no se debe hacer, y darlo a conocer a los jóvenes.

VEINTIDOS.- L´EP i JO. Reunió d´amics VIII.

Que a la Marina Alta el paisatge és variat i espectacular no hi ha dubte.

El grup d'amics Apropa't, aquest cop, es va traslladar a la meva terra. Amb antelació havia preparat un ambiciós programa i un vídeo d'imatges, preparant als meus amics per al que els anava a mostrar.

El grup a més d'anar consolidant, va creixent i sumint noves incorporacions. Aquesta vegada el grup està format per nou membres, ja que s'incorpora en aquesta edició, que és la vuitena, Manolo.

La concentració en primera instància és a la pastisseria del carrer de Tomas. Els dos vehicles queden, a l'arribar, aparcats a Benissa, i des d'allà i durant tot el dia, el grup viatja unit en una furgoneta de 9 places.

La ruta va començar amb un esmorzar al mirador del far del cap de sant Antoni a Xàbia. Bon humor, com sempre i millors vistes.

Baixada per la costa de sant Antoni, amb el seu respectable desnivell. Quin pendent. Val la pena per l'espectacular. Algun despesa sola de sabata, prement un fre inexistent.

Vista del primer Muntanyar, antiga pedrera de pedra tosca. Parada obligada al mirador de la platja de S'Arenal per veure la panoràmica amb el Motgó al fons. Els colors, enlluernadors, la mar transparent i la calor aclaparadora.

Visita als espectaculars miradors de la Creu del Portitxol, Cap Negre i Torre de Ambolo (Vista al Cap La Nau i Morres de Benitatxell).

L'hora de dinar s'acosta i cal anar al petit port esportiu entre Benissa i Calp. El Club Nàutic Les Bassetes. Pel trajecte entreveiem, la platja del Portet de Moraira i la Cala La Fustera de Benissa. En el trajecte vaig explicant per on ens trobem i els faig observar que al terme de Benissa, predominen, petits xalets entre els pins.

Alex, ens prepara les taules, que gairebé al costat del mar i amb la vista del Penyal d'Ifac, ens acompanyen durant tot el menjar i tertúlia.

Entrades i arròs a banda. Conversa. Bromes.

Com sempre, converses a dos o tres. En grup general. Aprofundiment d'amistats. Intercanvi d'experiències. Relaxació. Desdramatització.

La jornada intensa i esgotadora. Les dosis prescrites per a cada un de nosaltres s'han anat administrant amb la major meticulositat i tot i així, en alguna cara o forma de moure es nota que la maleïda dopamina no ha estat produïda o suplerta.

En el viatge de tornada, sesteo, conversa, abstracció.

I un exemple de com Vicent expressa les seves impressions a l'amfitrió, en un correu:

-      Vicent:
 
gràcies pels paissatges de somni que ens has mostrat: mar, cel i
muntanya en un contrast i un joc de llums i colors increïbles.
Mediterrani en estat pur!
 
gràcies per la passió amb la que ens has introduit als teus llocs
favorits i ens has deixat que siguen un poc nostres.
 
gràcies per l'organització: què dir... perfecta! i l'esmorçar?... i el
dinar?... tot en un entorn impresionant.
 
gràcies per les empanadetes de la teua dona, la tortilla...
 
per cert, el dinar ha sigut molt bo, abundant i ... per nomès  20
euros! i amb eixe Penyal de decorat al fons!
 
Gràcies per la teua amistat
 
Moltes gràcies... i una miqueta d'enveja perquè pots gaudir tots els
dies d'eixe entorn.
 
 
Vicent

1 de juny de 2012

 ____________________

 VEINTIDOS.- La EP y JO. Reunión de amigos VIII.

Que en la Marina Alta el paisaje es variado y espectacular no cabe la menor duda.

El grupo de amigos Apropa´t, esta vez, se traslado a mi tierra. Con antelación había preparado un ambicioso programa y un video de imágenes, preparando a mis amigos para lo que les iba a mostrar.

El grupo además de ir consolidándose, va creciendo y sumiendo nuevas incorporaciones. Esta vez el grupo esta formado por nueve miembros, ya que se incorpora en esta edición, que es la octava, Manolo.

La concentración en primera instancia es en la pastelería de la calle de Tomas. Los dos vehículos quedan, a su llegada, aparcados en Benissa, y desde allí y durante todo el día, el grupo viaja unido en una furgoneta de 9 plazas.

La ruta empezo con un almuerzo en el mirador del faro del cabo de san Antonio en Xabia. Buen humor, como siempre y mejores vistas.

Bajada por la cuesta de san Antonio, con su respetable desnivel. Vaya pendiente. Vale la pena por lo espectacular.  Alguno gasto suela de zapato, apretando un freno inexistente.

Vista del primer Montañar, antigua cantera de piedra tosca. Parada obligada en el mirador de la Playa del Arena para ver la panorámica con el Motgo al fondo. Los colores, deslumbrantes, el mar transparente y el calor agobiante.

Visita a los espectaculares miradores de la Cruz del Portitxol, Cap Negre y Torre de Ambolo (Vista al Cabo La Nao y Morres de Benitachell).

La hora de comer se acerca y hay que ir al pequeño puerto deportivo entre Benissa y Calpe. El Club Náutico Les Basetes. Por el trayecto entrevemos, la playa del Portet de Moraira y la Cala La Fustera de Benissa. En el trayecto voy explicando por donde nos encontramos y les hago observar que en el término de Benissa, predominan,  pequeños chales entre los pinos. 

Alex, nos prepara  las mesas, que casi junto al mar y con la vista del  Penyal d´ifac,  nos acompañan durante toda la comida y tertulia.

Entradas y arroz a banda. Conversación. Bromas. 

Como siempre, conversaciones a dos o a tres. En grupo general. Profundización de amistades. Intercambio de experiencias. Relajación. Desdramatización.

La jornada intensa y agotadora. Las dosis prescritas para cada uno de nosotros se han ido administrando con la mayor meticulosidad y aun así, en alguna cara o forma de moverse se nota que la dichosa dopamina no ha sido producida o suplida. 

En el viaje de vuelta, sesteo, conversación, abstracción.

Y un ejemplo de como Vicent expresa sus impresiones al anfitrión, en un correo:

       - Vicente:

gracias por los paisajes de ensueño que nos has mostrado: mar, cielo y
montaña en un contraste y un juego de luces y colores increíbles.
Mediterráneo en estado puro!

gracias por la pasión con la que nos has introducido a tus sitios
favoritos y nos has dejado que sean un poco nuestros.

gracias por la organización: qué decir ... perfecta! y el desayuno? ... y la
comida? ... todo en un entorno impresionante.

gracias por las empanadillas de tu mujer, la tortilla ...

por cierto, la comida ha sido muy bueno, abundante y ... por sólo 20
euros! y con ese Peñón de decorado al fondo!

Gracias por tu amistad

Muchas gracias ... y un poquito de envidia porque puedes disfrutar todos los
días de ese entorno.

Vicente