Wednesday 25 July 2012

L´estiu.


Definitivament l'estiu no és per a mi la millor època de l'any.

La intensa llum mediterrània. Les hores d'insolació i l'exagerada transpiració són entre unes altres, les raons per les quals odi gran part del dia, cada dia de l'estiu.

Les carreteres amb caravanes i retencions. Gasolineres i tendes plenes de gent. Bars cars i cambrers/as impertinents.

 Urgències saturades, platges intransitables, nits eternes i mosquits vampir.

L'únic avantatge que li trobe a l'estiu és que tinc la possibilitat de viure dos dies en un. La prolongació de llum durant  aquesta  època de l'any, fa que estiguem, a voltes, vivint al matí el treball, o les vacances, i a la vesprada i nit que ha refrescat, llibertat per a passejos, visites i sopars.

Aquest estiu de 2012, és un estiu xelat. En algun moment s'aconseguiran els 40º C. però no serà. L'ambient bullicioso, l'ambient estiuenc, comença tard i acaba prompte.

Aquest estiu, encara que siga xelat, em segueix afectant.  Aquesta vegada doblement. Com a espanyol i com a consumidor, hauré de pagar el que el meu govern ha acordat. Pagaré perquè tenen totes les claus perquè si no ho faig, tallar-me l'aixeta. Pagaré, quin remei.

Aquests dies ens anem assabentant el que polítics i economistes han estat fent durant els últims anys. A nosaltres amb les molletes que ens donaven, ens tènia amb la vista posada en l'engruna fàcil. Mentre, els que podien, i eren molts, s'anaven arreglant la seua jubilació i l'herència dels seus fills i la dels nostres.

La gran patacada de la banca a la Comunitat Valenciana, és suficient resposta a qualsevol pregunta. El sistema bancari valencià. La CAM. El Banc de València. Bancaixa. Tot ha sucumbit i ha desaparegut, tot gràcies als gestors polítics de la Comunitat Valenciana.



No vaig a seguir. Per a què. Al setembre, la ciutadania d'aquest país, que haurà tornat de la modorra i del tinto-de.verano, si desperta, i si no té treball, haurà de manifestar-ho a qui governa. Ho preveig calent. Mals temps.


Si alleujaren la despesa produïda per l'embull polític i deixaren de perdre el temps a fer com si fan, l'estalvi seria tal, que és possible que poguérem ser, fins i tot, contribuents en la terminació de la Sagrada Família. (Açò últim és un clic, i el clic té aquestes perplexitats).



Feliç estiu. Bones vacances.
 -----------------------------------------
El verano.

Definitivamente el verano no es para mí la mejor época del año.
La intensa luz mediterránea. Las horas de insolación y la exagerada transpiración son entre otras, las razones por las que odio gran parte del  día,  cada día del  verano.

Las carreteras con caravanas y retenciones. Gasolineras y tiendas llenas de gente. Bares caros y camareros/as impertinentes.

Urgencias saturadas, playas intransitables,  noches eternas y mosquitos vampiro.

La única ventaja que le encuentro al verano es que tengo la posibilidad de vivir dos días en uno. La prolongación de luz durante esa época del año, hace que estemos, a veces, viviendo por la mañana el trabajo, o las vacaciones, y por la tarde y noche que ha refrescado, libertad para paseos, visitas y cenas.


Este verano de 2012, es un verano frio. En algún momento se alcanzaran los 40º C.  pero no será. El ambiente bullicioso, el ambiente veraniego, empieza tarde y termina pronto.

Este verano, aunque sea frio, me sigue afectando. Esta vez doblemente. Como español y como consumidor, tendré que pagar lo que mi gobierno ha acordado. Pagaré porque tienen todas las llaves para que si no lo hago, cortarme el grifo. Pagaré, que remedio.

Estos días nos vamos enterando lo que políticos y economistas han estado haciendo durante los últimos años. A nosotros con las migajitas que nos daban, nos tenia con la vista puesta en la migaja fácil. Mientras, los que podían, y eran muchos, se iban arreglando su jubilación y la herencia de sus hijos y la de los nuestros.

El gran batacazo de la banca en la Comunidad Valenciana, es suficiente respuesta  a cualquier pregunta. El sistema bancario valenciano. La CAM. El Banco de Valencia. Bancaja. Todo ha sucumbido y ha desaparecido,  todo gracias a los gestores políticos de la Comunidad Valenciana.

No voy a seguir.  Para qué. En septiembre,  la ciudadanía de este país, que habrá vuelto de la modorra y del tinto de verano, si despierta, y si no tiene trabajo, tendrá que manifestarlo a quien gobierna. Lo preveo caliente. Malos tiempos.

Si aliviaran el gasto producido por la maraña política y dejaran  de perder el tiempo en  hacer como si hacen, el ahorro seria tal, que es posible que pudiéramos ser, incluso,  contribuyentes en la terminación de La Sagrada Familia. (Esto último es un clic, y el clic tiene estas perplejidades)
Feliz verano. Felices vacaciones.






Monday 9 July 2012

Una personalitat.


Atenció que ve una autoritat!

“El Molt Honorable, Honorable, Excel · lentíssim, Il · lustríssim, La seva Senyoria, Il · lustríssim Senyor, Senyor.


No aparcar, reservat autoritats. Esdeveniment-Zona d'Autoritats. Només autoritats. Vehicles autoritzats.


Aquesta instal · lació va ser inaugurada per l'Im. Secretari d'inauguren Cadadia, D. Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca”.


Des de fa moltíssims anys, l'humà, per protegir-se i autoajudase, va establir la jerarquització en la seva organització de convivència. Així, la família o el grup que es convertia en comunitat, establia normes i òrgans que, a més, fossen regits i ocupats per persones justes. La comesa d'aquestes seria la d'impartir la igualtat i la justícia. Són exemple, els òrgans de l'antiga Grècia, el Senat Romà, i els consells d'ancians, coincidents tant en orient com en occident.


El resum del que vull transmetre, és molt senzill. Sigua per la nostra cultura religiosa o perquè així ho vam aprendre de la gent gran, tendim a magnificar i qualificar als nostres polítics, amb deferències, amb els títols que a l'encapçalament cito i fins amb una por en el tracte amb ells. La distància i rigidesa que adquireix l'individu, és tal que comença a desempegar del sòl i de la realitat.


Quan l'organització o grup que el sosté l'aclama com a líder i accepta les decisions sense discussió, aquest es creu investit d'autoritat "per la gràcia de Déu", segons resaven les monedes de la dictadura, i ja creu no ha de donar compte dels seus actes, doncs es creu infal·lible.


Recordo les grans manifestacions a la Plaça d'Orient, a les acaballes del franquisme. Tants aclamant al dictador i recolzant la seva negació d'indult, i als pocs mesos, sense dir "gratis autobús i entrepà", estaven aclamant, a les urnes, una nova forma de lideratge.


La democràcia semblava portar aires i formes noves, polítics en cos de camisa, Suárez menjant una truita espanyola i fumat al seu despatx de la Moncloa, a joves amb jersei a ratlles en reunions d'alt nivell. Advocats i sindicalistes vestits amb maneres de proletariat optimista. Absència en algunes indumentàries de la corbata i no diguem el corbatí. En fi, la fi de la rigidesa, el comandament únic, el segrest de l'opinió i l'expressió etc.


Els jerarques del franquisme es van retirar de les institucions i es van quedar en els consells d'administració de les grans empreses, els bancs privats i en les empreses estatals agrupades en l'INI (Institut Nacional d'Indústria).


Els fills dels jerarques, ja estaven en l'administració, havien tingut una formació privilegiada. Alguns nets d'ells van ser, són candidats, o són nomenats posteriorment directors generals, secretaris autonòmics, delegats del govern, etc.


Avui, la crisi a destapat ulls, i la joventut i el ciutadà en general s'ha vist que els banquers, els polítics i els polítics vinguts a banquers, vivien en uns llimbs d'impunitat, on els milions es repartien a punta de pala, i amb tan poca finor, que una bossa d'escombraries era el contenidor dels diners, com a reflex de qui el donava i qui el rebia.


Avui, tractar un polític d'Excel · lència, Il · lustríssima, Senyoria, Honorable, o respectar les zones a ells reservada, d'aquesta que es, una persona voluntària "al servei públic", pel que va sortint d´informació, és per a mi cada dia més difícil i crec que insofrible per a la resta de ciutadans.


Ara que es parla d'austeritat, seria l'hora de tornar als temps de la senzillesa política, la de viatjar en transport públic, percebre una indemnització justa, baixar del altar major i caminar per carrer, prendre un cafè amb el ciutadà, desenganxar del núvol de palmers i aduladors, ser un del poble.
Perquè, sens dubte, un dia serà i va ha ser traumàtic.


Seria menys difícil treure el barret davant d'un polític.


-----------------------------------


UNA PERSONALIDAD.


Atención que viene una autoridad!

"El Muy Honorable, Honorable, Excel • lentísimo, Il • Ilustrísimo, Su Señoría, Il • Ilustrísimo Señor, Señor.

No aparcar, reservado autoridades. Evento-Zona de Autoridades. Sólo autoridades.
Vehículos autorizados.

Esta instalación fue inaugurada por el Ilmo. Secretario de inauguran Cadadia, D.
Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca ".Desde hace muchísimos años, el humano, para protegerse y autoayudase, estableció la jerarquización en su organización de convivencia. Así, la familia o el grupo que se convertía en comunidad, establecía normas y órganos que, además, fuesen regidos y ocupados por personas justas. El cometido de estas sería la de impartir la igualdad y la justicia. Son ejemplo, los órganos de la antigua Grecia, el Senado Romano, y los consejos de ancianos, coincidentes tanto en oriente como en occidente.


El resumen de lo que quiero transmitir, es muy sencillo. Sea por nuestra cultura religiosa o porque así lo aprendimos de la gente mayor, tendemos a magnificar y calificar a nuestros políticos, con deferencias, con los títulos que en el encabezamiento

cito y hasta con un miedo en el trato con ellos. La distancia y rigidez que adquiere el individuo, es tal que comienza a desempegar del suelo y de la realidad.


Cuando la organización o grupo que lo sostiene lo aclama como líder y acepta las decisiones sin discusión, este se cree investido de autoridad "por la gracia de Dios", según rezaban las monedas de la dictadura, y ya cree no ha de dar cuenta de sus actos, pues se cree infalible.

Recuerdo las grandes manifestaciones en la Plaza de Oriente, en las postrimerías del franquismo. Tantos aclamando al dictador y apoyando su negación de indulto, y a los pocos meses, sin decir "gratis autobús y bocadillo", estaban aclamando, en las urnas, una nueva forma de liderazgo.

La democracia parecía traer aires y formas nuevas, políticos en mangas de camisa, Suárez comiendo una tortilla española y fumando en su despacho de la Moncloa, a jóvenes con jersey a rayas en reuniones de alto nivel. Abogados y sindicalistas vestidos con estilo de proletariado optimista. Ausencia en algunas indumentarias de la corbata y no digamos la pajarita. En fin, el fin de la rigidez, el mando único, el secuestro de la opinión y la expresión etc.

Los jerarcas del franquismo se retiraron de las instituciones y se quedaron en los consejos de administración de las grandes empresas, los bancos privados y en las empresas estatales agrupadas en el INI (Instituto Nacional de Industria).

Los hijos de los jerarcas, ya estaban en la administración, habían tenido una formación privilegiada. Algunos nietos de ellos fueron, son candidatos, o son nombrados posteriormente directores generales, secretarios autonómicos, delegados del gobierno, etc.

Hoy, la crisis ha destapado ojos, y la juventud y el ciudadano en general se ha visto que los banqueros, los políticos y los políticos venidos a banqueros, vivían en un limbo de impunidad, donde los millones se repartían a punta de pala , y con tan poca finura, que una bolsa de basura era el contenedor del dinero, como reflejo de quien lo daba y quien lo recibía.



Hoy, tratar un político de Excellencia, Ilutrísima, Señoría, Honorable, o respetar las zonas a ellos reservada, de la que es, una persona voluntaria "al servicio público", y despues de lo que va saliendo de información, es para mí cada día más difícil y creo que insufrible para el resto de ciudadanos.

Ahora que se habla de austeridad, sería la hora de volver a los tiempos de la sencillez política, la de viajar en transporte público, percibir una indemnización justa, bajar del altar mayor y caminar por la calle, tomar un café con el ciudadano, despegar de la nube de palmeros y aduladores, ser uno del pueblo. Porque, sin duda, un día será y será traumático.

Sería menos difícil quitarse el sombrero ante un político.

Tuesday 3 July 2012

DESFILAR

                          
                             Desfilar de Maria Jóse

Aquestos dies repassava els diferents Llibres de Festes de Moros i Cristians, i em fixava, sobretot, en les fotografies que estan preses en el moment de la desfilada. Em va cridar molt l'atenció les figures estirades i rectes dels seus participants, gairebé com forçant la figura.

Les armes, trabucs, llances o qualsevol que siga l'artilleria que porten a les mans, guarden una simetria, una línia igual. L'estètica llavors, s'aconsegueix.

Els espectadors sospiren: "aquesta sí, aquesta filà sí que desfila marcial"

La música que els acompanya els recorda la posició i el pas a seguir. La resta ho fa la vestimenta. Tots iguals, d'uniforme.

És el segon sospir de l'espectador: "aquesta sí, aquesta filà sí que porta uns vestits luxosos i cridaners"

Tot d'una em ve una visió, un record. Em detinc en ell, i el record es converteix en molts records. Han estat les desfilades, la uniformitat, les armes, la disciplina .... la música. I sobretot la multitud de paraules noves al voltant de la festa de Moros i Cristians i els seus components.

La similitud és tal, que faig un collage de fotos amb una capçalera de desfilada militar i una foto de la guàrdia mora, amb dues filades de Moros i Cristians.

I vaig a contar-vos quina és la meua visió, el meu record, el meu malson:


- Però ... no sé què fer. Em qualifiques d'avi-batalletes?

- Bé, malgrat tot, seguisc endavant.
Fa onze anys, el govern va acabar amb dos-cents anys de servei militar. Va acabar amb ¨ La mili ¨. Els menors de trenta anys, ara mateix, ja ni saben què era "la mili".

Divague, com sempre que tinc un record. Ja estic inquiet, no pare per res, i comence a buscar a la meua caixa de records militars. Quan òbric la caixa, em pega a la cara un aire marcial i un vocabulari de perdonavides i xusquero del qual, a continuació, vaig a intentar fer una representació.

Trobe de tot:

- La citació per a la presentació a la Caserna de Benalua a Alacant.

Recorde que allà, el primer, va ser una revisió de mascles. Baixada general de pantalons, perquè el senyor entorxat d'estrelles, veiés, si hi havia alguna fallada de virilitat.

Ens lliuren el petate i dos bitllets de tren. L'anomenaven exprés, cosa que no sé què volia dir. Era una barreja de tren de càrrega o ramader, amb vagons de passatgers. L'exprés trigava cinc hores a arribar a la destinació.

En la destinació Madrid - Atocha, canvi de tren, i amb el segon bitllet arribem a l'estació de Colmenar Viejo. El nostre destí de tres mesos. Allà hi havia els Avia, els Reo i els Pegaso de l'exèrcit per dur-nos al CIR núm. 1 (Centre d'Instrucció de Reclutes) San Pedro de Colmenar Viejo.

A les fosques, sense sopar, ensopegant, tremolant i aguantant a cada moment:


- "P .... reclutes, a quines hores se'ls ocorre arribar ", " Aneu a menjar més m ..... que les vostres p .... gallines".-

Quina felicitat, vaja rebuda!

Sobretot el vocabulari era d'allò més. El llenguatge casernari, és això, casernari i malsonant.

Els CIR, estaven a vessar. En Colmenar Viejo hi havia cinc mil persones.

A dos quarts de set, diana i a formar al pati. A la carrera i tal com estigueres, mig nu o com fos. Algú dormia vestit per arribar en perfecte estat de revista. Els reclutes alts, a primera fila, i d'aquí cap avall, al final els més baixets, la calderilla.


-        Firrrrrrrrmes.! Ar.!-  Quina ordre sense sentit.


S'invertia molt de temps i es donava molta importància a la desfilada de la tropa. Durant el matí instrucció; per la vesprada, neteja i per nit, marxa. "Ha, ha ..." marxa de caminades quilomètriques, sense música, ni xiques, ni cubata, ... un no parar.

Les necessitats es feien a les latrines, a l'aire lliure i gairebé a vista de tot el món. La humanitat personal a la vista de tots. I les dutxes, col·lectives i massificades.

Hi havia tres menjadors immensos. Imagineu-se quan immenses serien les piles de plats. Imagineu un dissabte de vesprada amb els plats i calders per amics i entreteniment.

Desfilades? Doncs sí. Fins al dia de la jura de bandera, cada dia es desfilava. Es cantava una cançó per marcar el pas. I el pas a pinyó fix, era el motiu pel qual els assajos de desfilada es feien interminables.

Tres mesos de suplici i jura de bandera. Familiars per veure l'acte. Au, a casa uns dies!

El dia 6 de desembre de 1978, vote en el Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. En aquest moment, sóc soldat de l'Exèrcit Espanyol. Orgullós de votar una Constitució democràtica i amb justificant d'haver-ho fet.

Estava acovardit pels mesos que em quedaven per davant i amb la incertesa de la deriva que prendria Espanya, ja que en les sales de banderes s´escoltaven ruidos de sables, els militars estaven molt rebotats. Els quadres de Franco estaven en tots els locals de les casernes. No recorde veure algun del Rei.


La cèdula de presentació.


Hui amb Google Maps (què dius de Google? al 1978? Podia ser motiu d'arrest, podria ser una clau terrorista).

Deia que amb Google Maps, indague la ubicació d'aquesta Unitat. És un solar. No queda ni una paret, jardí, vorada, piscina, tanc arrestat, els Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capità Ibáñez, el comandant Obispo. Res.

En el cos de guàrdia em van indicar la companyia on havia de dirigir-me. El portes ja previngut, anava dirigint-nos cap a una fila on l'escrivent ens anava prenent les dades i el furrier anava donant la roba i altres coses.

Vaig aprendre un vocabulari nou: que el pater era el capellà, el furrier era qui organitzava serveis i era responsable d'armament i roba, i el  Chopo era el fusell o Cetme. La guàrdia en les garites, diürna i nocturna, estava ocupada  pel garitero o guripa, el qual passava hores agafat a l'arma, a la qual anomenaven la núvia.

A la cantina o la llar del soldat, menjaves millor que al menjador, però d'allò barroer no et lliuraves en el berenar. Els avis i els wisas tenien preferència sobre els pares i les bestioles. Per als bestiola, recluta, embalum, boc, les primeres nits eren un turment per les constants quintades. De vegades humiliants i cruels. Recorde un gallec esvalotador que repartia orujo casolà a tots els reclutes, per força durant tres setmanes. Un turment senyors, o la paròdia de la jura de bandera, besant un mitjó amb un perfum, que abans havien preparat. Una barbaritat darrere un altra. Algunes, millor no traure-les del calaix dels records per a evitar que es reproduïsquen.

Si en la companyia hi havia un sergent chusquero i el teu esport era “escaquearte”, alerta!, perquè podies anar a pelar creïlles, o caure unes quantes imaginàries.

Les crides de la carn, eren escasses; uns deien que era perquè estàvem esgotats i altres pel bromur en el menjar. Veges tu a saber, algun no l'hi afectava. Tenia núvia a Madrid i al poble.

També era un càstig comú el tall dels cabells al 0. El perruca, com un botxí, executava l'ordre i et deixava rapat, si l'amargat del sergent ho manava.

Jo vaig ser machaca del capità de la meua companyia; el nom més fi era ordenança. De tot feia, però la compra de pintura blanca, vermella i gris, s'emportava la palma. Les vorades eren pintades i repintades, amb blanc i vermell, ja es veu a la foto. Els assistents, també existien però menys.

Hi havia un tinent legia a la caserna, que de tant en tant portava una petita mona de Conyac La Parra "qui el beu l'agarra".

Malalt no vaig caure mai, però si alguna vegada m'hi vaig fer, sempre em van donar la mateixa pastilla. Si necessitaves medicament, l'aspirino ens donava a tots la mateixa pastilla. Quant a la vestimenta, havies d'anar amb compte per si els Pili Mili o PM (Policia Militar) t'interceptaven. La seua funció era la vigilància dels grups de militars que s'escampaven per Madrid per escapar per unes hores de l'ambient febril i manaire dels oficials cabrejats, malparlats i insultadors.

- A veure el pollí de la tercera fila .... El pas, agafa el pas, gamarús.
- Sou unes  p ... velles.

- Vaig a traure-vos la primera "papilla”. Fins a demà aneu donant voltes.

Les intercepcions les feien quan anaves de bonito. La uniformitat era el punt fort de la seua vigilància. Si tenies la gorra capada", suposava un arrest en prevenció, a més d'escridassar-te. Allà ja no vesties de "bonito", allà estaves vestit de romà.

De vegades Radio macuto difonia que podia endarrerir-se per a tu la blanca i, per tant, que no estaries lili, com tots, al seu temps.

Alguna vegada venien els paraques per veure si algú  s'apuntava a aquest cos.

El turuta donava el toc de diana, el que significava que tots a formar al carrer, passar llista i lectura de l'ordre del dia.

I senyores i senyors, estic escoltant el toc de retreta. Sé que després vindrà el toc de silenci.

No seguisc i em quede ací. No fos cas que aparega el sergent "xusquero" que l'última setmana de la meua mili, em va regalar una setmana d'arrest en companyia.

Per això, em pose ferm, amb la salutació militar i en total silenci, desitjant, amb alçaments de celles:


BONES FESTES.



         Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012




------------------

DESFILAR


Estos días repasaba los distintos libros de fiestas de Moros i cristianos, me fijaba, sobre todo, en las fotografías que están tomadas en el momento del desfile. Me llamó mucho la atención las figuras estiradas y rectas de sus participantes, casi como forzando la figura.

Las armas, trabucos, lanzas o cualquiera que sea la utilería que lleven en las manos, guardan una simetría, una línea igual. La estética entonces, se logra. Los espectadores suspiran: “esa sí, esa filá sí que desfila marcial”.


La música que les acompaña les recuerda la posición y el paso a seguir. El resto lo hace la vestimenta. Todos iguales, de uniforme. Es el segundo suspiro del espectador: “esa sí, esa filá sí que lleva unos trajes lujosos y llamativos”.

De repente me viene una visión, un recuerdo. Me columpio en él, y el recuerdo se convierte en recuerdos. Han sido los desfiles, la uniformidad, las armas, la disciplina…. la música. Y sobre todo la multitud de palabras nuevas alrededor de la fiesta de Moros y Cristianos y sus componentes.

La similitud es tal, que hago el collage de fotos con una cabecera de desfile militar y una foto de la Guardia Mora, con dos filás de Moros i Cristianos.

Y voy a participaros cual es mi visión, mi recuerdo, mi pesadilla:


- Pero .., no sé. Se me calificara de abuelo-batalletes?. Bueno, a pesar de todo, sigo adelante.

Hace once años, el gobierno acabo con doscientos años de Servicio Militar. Acabó con ¨La mili¨. Los menores de treinta años, ahora mismo, ya ni saben que era “la mili”.

Divago, como siempre que me vienen un recuerdo. Ya estoy inquieto, no paro por nada, y empiezo a buscar en mi caja de recuerdos militares. Cuando abro la caja, me da en la cara un aire marcial y un vocabulario chulesco y chusco del que a continuación voy a intentar hacer una representación.

Encuentro todo:
- La citación para la presentación en el Cuartel de Benalúa en Alicante.
Me acuerdo que allí, lo primero, fue una revisión de machos. Bajada general de pantalones, para que el señor entorchado de estrellas, viera, si había algún fallo de hombría.
Nos entregan el petatey dos billetes de tren. Lo llamaban exprés, cosa que no sé que quería decir. Era una mezcla de tren de carga o ganadero, con vagones de pasajeros. El exprés tardaba cinco horas en llegar al destino. 
En el destino, Madrid – Atocha, cambio de tren, y con el segundo billete llegamos a la estación de Colmenar Viejo. Nuestro destino de tres meses. Allí estaban los Avia, los Reo o Pegaso del ejército para llevarnos al CIR nº 1 (Cuartel de Instrucción de Reclutas) San Pedro de Colmenar Viejo.
Billetes Alicante - Madrid - Colmenar viejo
A oscuras, sin cenar, tropezando, tiritando, aguantando a cada momento: “p.... reclutas, a que horas se les ocurre llegar”,“vais a comer más m….. que vuestras p.... gallinas”.

¡¡Que felicidad, vaya recibimiento !!.

Identificacion CIR
Sobre todo el vocabulario era de lo más. El lenguaje cuartelero, eso es, cuartelero y chusco.

Los CIR, estaban a rebosar. En Colmenar Viejo había cinco mil personas.


A las seis y media diana y a formar al patio. A la carrera y tal como estuvieras, medio desnudo o como fuera. Alguno dormía vestidos para llegar en perfecto estado de revista. Los reclutas altos, en primera fila, y de ahí para abajo, al final los más bajitos,“la calderilla”.

¡¡¡¡ Firrrrrrrrmes.!!! ¡¡¡ Ar.!!!!. Menuda orden sin sentido.

Se invertía mucho tiempo y se daban mucha importancia al desfile de la tropa. Durante la mañana instrucción, por la tarde limpieza y por la noche de marcha. Ja,ja … marcha de caminatas kilométricas, sin música, ni chicas, ni cubata, un no parar.

Las necesidades se hacían en las letrinas, al aire libre y casi a vista de todo el mundo. La humanidad personal a la vista de todos. Y las duchas colectivas y masificadas.


Habían tres comedores inmensos. Imaginad cuan inmensos serian los montones de platos. Imaginad un sábado por la tarde con los platos y calderos por amigos y entretenimiento.

Desfiles?. Pues sí. Hasta el día de la jura de bandera, cada día se desfilaba. Se cantaba una canción para marcar el paso. Y el paso “a piñón fijo”, era el motivo por el que los ensayos de desfile se hacían interminables.

Tres meses de suplicio y jura de bandera. Familiares para ver el acto. ¡¡Ale, a casa unos días!!.

El día 6 de diciembre de 1978, voto en el Referéndum para la ratificación de la Constitución Española. En ese momento, soy soldado del Ejercito Español. Orgulloso de votar una Constitución democrática y con justificante de haberlo hecho. Al mismo tiempo amedrentado por los meses que me quedaban por delante y la incertidumbre de la deriva que tomaría España, ya que los militares estaban muy rebotados. Los cuadros de Franco estaban en todos los locales de los cuarteles. No recuerdo ver alguno del Rey.
El día 11 de diciembre de 1978, a las 12 horas en la Unidad Regional de Autos de la 1ª Región Militar – Barrio de Campamento de Madrid.-Reza la cédula de presentación.

Hoy mediante Google Maps (¿que dices de Google?, en 1978?. Podía ser motivo de arresto, podría ser una clave terrorista). Decía que con Google Maps, indago la ubicación de esa Unidad. Es un solar. No queda ni una pared, jardín, bordillo, piscina, tanque arrestado, los Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capitán Ibañez, el comandanteObispo. Nada.

En el cuerpo de guardia me indicaron la compañíadonde tenía que dirigirme. El puertas, ya prevenido iba dirigiéndoos hacia una fila donde el escribiente nos iba tomando los datos y el furri no iba dando al ropa y demás.

Aprendí un vocabulario nuevo: que el pater era el cura, el furriel era quien organizaba servicios y era responsable de armamento y ropa, y el chopo era el fusil o Cetme. La guardia en las garitas, diurna y nocturna, estaba ocupadada por el garitero o guripa, el cual pasaba horas cogido al arma, a la a que llamaban la novia.




En la cantinao el hogar del soldado, comías mejor que en el comedor, pero del chuscono te librabas para merendar. Los wisasy los abuelos tenían preferencia sobre los padres y los bichos. Para los bicho, recluta, bulto, chivo, las primeras noches eran un tormento por las constantes novatadas. A veces humillantes y crueles. Recuerdo un gallego follonero repartiendo orujo casero a todos los reclutas, a la fuerza durante tres semanas. Un tormento señores. La parodia de la jura de bandera, besando un calcetín con un perfume, que con anterioridad habían preparado. Una barbaridad tras otra. Algunas, mejor no sacarlas de bajo de los recuerdos a no reproducir.
Si en la compañía había un sargento chusquero y tu deporte era escaquearte, cuidado por que podías ir a pelar patatas, o caerte unas cuantas imaginarias. Los llamamientos de la carne, eran escasos, unos decían que era porque estábamos agotados y otros por el bromuro en la comida. Vaya ud. a saber, alguno no le afectaba. Tenia novia en Madrid y en el pueblo.

También era un castigo común el corte del pelo al 0.El peluca, cual verdugo, ejecutaba la orden y te dejaba pelusa, si el amargado del sargento lo mandaba.

Yo fui machacadel capitán de mi compañía, mas fino era ordenanza. De todo hacia, pero la compra de pintura blanca, roja y gris, se llevaba la palma. Los bordillos eran pintados y repintados, con blanco y rojo, ya se ve en la foto. Los asistentes, también existían pero menos.
Había un teniente legía en el cuartel, que de cuando en cuando llevaba una pequeña melopea de coñac La Parra, “quien lo bebe la agarra”.

Enfermo no caí nunca, pero si alguna vez acudí, siempre me dieron la misma pastilla. Si necesitabas medicamento, el aspirino nos daba a todos la misma pastilla. En cuanto a la vestimenta, debías ir con cuidado por si los pili mili oPM´s (policía Militar) te interceptaban. Su función, la vigilancia de los grupos de militares, que se esparcían por Madrid, con el fin de escapar por unas horas del ambiente febril y mandón de los oficiales cabreados, mal hablados e insultadores.
- A ver el pollino de la tercera fila …. El paso, coja el paso, zopenco.
- Sois una p … viejas.
- Os voy a sacar la primera papilla. Hasta mañana aquí dando vueltas.

Algunos Lili, otros al dia siguiente
Las interceptaciones las hacían cuando ibas de bonito, la uniformidad era el punto fuerte de su vigilancia. Si tenías la gorra capada, suponía un arresto en prevención, además de meterte un puro. Allí ya no vestías de bonito, allí estabas vestido de romano. A veces radio macuto difundía que podía retrasarse para ti la blanca y por tanto, que no estarías Lili, como todos, a su debido tiempo.

Alguna vez venían los paracas para ver si alguno se apuntaba ese cuerpo.

El turuta daba el toque de diana, lo que significaba que todosa formar en la calle, pase de lista y lectura de la orden del día.
Y señoras y señores, estoy escuchando el toque de retreta. Sé que después vendrá el toque de silencio.

No sigo y me quedo aquí. No sea que aparezca el sargento chusquero que la última semana de mi mili, me regaló una semana de arresto en compañía.
Por eso, me pongo firmes, con el saludo militar y en total silencio, deseando, con alzamientos de cejas,
Dias Mili-Dias libre en casa


BONES FESTES.

Constatación de estar Lili "Licenciado"
La Blanca



Articulo publicado en el libro de fiestas de Moros y Cristianos del año 2012
         

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...