Friday 20 December 2013

On jo vix (III). El Paradero de La Fustera.

La Linea
No plou.

Anit per fi, després de tres dies  d´efectes de virus,  “la pansa”, el meu cos s'ha comportat normal. En tots els costats couen faves. - No es aixi?.

Era la meua intenció escriure una felicitació als meus lectors com a peu al video de la capçalera.

Durant aquests dies de baixa forma,  i de pensaments concentrats cap al Nadal, temps poc desitjat per mi, m'arriba la notícia de la mort de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda. 


Estava maquinant un text nadalenc original, i no puc seguir.

He parat un moment d'escriure. Y penso. 


Per acompanyar la meua traducció del pensament a l´escrit, em pose els cascos,  i connecte amb You Tube (vaja invent),  i escaig a Mozart (el meu preferit),  i cerque el Rèquiem (m'encanta).

Lluna de La Fustera
La missa de Rèquiem és l'acte litúrgic catòlic celebrat després de la defunció d'una persona; es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart. Mozart va morir abans d'acabar-la, en 1791.

Vos deixe l'enllaç curt del Requiem (9:10 min), per si el meu lector vol sentir a Mozart acomiadar-se d'una persona morta mentre em llig.


Jo escoltaré el Requiem complet (56:34 min), interpretat per la Philarmónica de Viena dirigida per Herbert Von Karajan.

No. No, ho sent, no m'ix una felicitació nadalenca.  M'ixen records de persones que sense ser íntims amics, en temps passats van formar part de la meua vida, i pel seu comportament els considere amics.

Quan em diuen, - … per cert, una mala notícia que t'afectarà-,  i pronuncien el nom de Paco i el del seu pare junts, tal com era conegut,  Paco de “Ismael”, en uns segons passen per la meua ment més de 15 anys de la meua època laboral, època en què la meua comesa en el Servei Municipal d'Aigües consistia en la presa de lectures dels comptadors d'aigua.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix (ara anomenada  “Benissa Costa”,  vaja part va tenir l'inventor i vaja valentia de Regidors de Turisme per no mantenir el popular.  Supose que aconsellats amb allò de “poc comercial i pegadis”. Valents per l'originalitat del nom), i …

- Vicent !!!. Para !!!. O et centres, o no vas a acabar una entrada, acabares un llibre.
- Tens raó diable bo.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix, la parada del tradicional esmorzar espanyol era a casa Ismael.


El Paradero als anys '60
Allí havia l'únic telèfon fix, i durant molt temps, de la zona. Allí, en arribar, hi havia un avís de l'oficina, o durant l'esmorzar,  o més tard a última hora. Ni radio, ni movils es coneixien, Per a nosaltres, per a mi, nouvingut al Servei d'Aigües al febrer de 1976 (Vicente Frau ja ho era del Servei des de la seua fundació en 1969), va començar una relació familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Parador de La Fustera, ens esperava. A les 10.00 en  taula. Nosaltres cadascun el seu entrepà. Ismael treia vi i "La Casera" per a tots. Per a ell un tros de pa casolà dur i  “el plat de les animes”. Un tros de formatge, o salsitxó, o un capellà, o anxoves, o un tac de pernil de les sobres del tall de la petita tenda.

La tenda l'atenia Teresa i la seua filla Elena.


Trenc d´alba a la platja de La Fustera
Durant un temps van tenir habitacions.

Res de grans menjars, o si l'eren?. On està el manjar?. En el plaure del gust?. Solament?. I la bona companyia?.

Paquita i Paco venien de Benissa amb la càrrega de productes per a la confecció dels plats, que en ell, en aqueix moment buit restaurant, es servien en un replet menjador a mig dia. No en va, durant anys va ser l'únic restaurant entre Calp i Moraira, i després amb el boom turístic, un dels millors i més prestigiosos.

Pier (Pedro), arribava amb altres productes, cartes, periòdics, els bancs, les factures ….

Els fills d'ambdues famílies, Daniel i Ismael, corretejaven, a l'avi li queia la bava literalment.

Paco se m'antull sempre un home callat, pacient, és possible que fins a vergonyós. Però quan se't dirigia esbossava un somriure, sempre.

Per a mi era l'invisible de la família, en la cuina, amb qui anava a barallar, amb els calderos i amb Paquita que estava amb ell, era la seua dona. Segur que en eixir, en la taula familiar, una vegada despatxats els comensals, els majors menjarien senzillament, comentant les incidències, esdevinguts, o millores observats durant el dia.


La Fustera des de la terrassa
Sempre vaig trobar una semblança personal i de tracte entre Paco i la seua mare Teresa.

Teresa, senzilla, de parla dolça i amable, disposada i atenta.

Amb el temps el Parador La Fustera va tancar. El Parador es va vendre i el nou propietari ho va derrocar para fa un hotel. Avui és un solar. La crisi?. L'especulació?. 


Despres,  a Paco m'ho trobava quasi tots els dies enfront de l'Ajuntament. Sempre amb un comentari, un somriure.

De Paco “Ismael” podran parlar molt i millor, per exemple, els seus companys socis de la Societat Colombófila “El Palomar”, de la qual segur era un actiu.


Lloc d´encontre
La notícia de la mort de Paco, suma records al meu esdevenir, al meu patrimoni personal, records de persones que amb el seu callat treball van donar a conèixer a Benissa, La Fustera, i Fanadix en el món.

Per aixo, un record molt especial per a tota la família, per a Paquita, i els seus fills Ismael, Paquita i Mª Teresa, per a Elena i María, les seues germanes i per a Pedro, Daniel i Natalia.

Jo el recordaré trobant-nos front l'Ajuntament, un somriure i comentari alegre.

-------------------------------------

 Donde yo vivo  (III).  El Paradero La Fustera.

 

No llueve.

Amanecer en la playa de La Fustera (Benissa)
Anoche por fin, después de tres días de virus, “la pasa”, el cuerpo se ha comportado normal. En todos lados cuecen habas. No?.

Era mi intención escribir una felicitación a mis lectores como pie al video de la cabecera. 

Durante estos días de baja forma y de pensamientos concentrados hacia la Navidad, tiempo poco deseado por mí, me llega la noticia de la muerte de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda.

Estoy maquinando un texto original, y no puedo seguir.

He parado un momento de escribir. Pienso.  Para acompañar mi traducción de pensamiento a  un escrito, me pongo los cascos y conecto con You Tube (vaya invento) y pico a Mozart (mi preferido) y busco el Réquiem (me encanta).

La misa de Réquiem es el acto litúrgico católico celebrado tras el fallecimiento de una persona; se trata de la decimonovena y última misa escrita por Mozart. Mozart murió antes de terminarla, en 1791.

Dejo el enlace corto del Requiem (9:10 min), por si mi lector quiere sentir a Mozart despedirse de una persona fallecida mientras me lee.  

Yo escucharé el Requiem completo (56:34), interpretado por la Philarmónica de Viena dirigida por Herbert Von Karajan.

Desde la terraza
No. No, lo siento, no me sale una felicitación Navideña, me salen recuerdos de personas que sin ser íntimos amigos, en tiempos pasados formaron parte de mi vida, y  por su comportamiento los considero amigos.

Cuando me dicen, - ... por cierto, una mala noticia que te afectará-, y pronuncian el nombre de Paco y el de su padre, tal como era conocido Paco de “Ismael”, en unos segundos pasan por mi mente más de 15 años de mi época laboral, época en que mi cometido en el Servicio Municipal de Aguas consistía en la toma de lecturas de los contadores de agua.

En la temporada de lectura de contadores en la partida de Fanadix  (ahora la llaman Benissa Costa, vaya parto tuvo el inventor y vaya valentía de concejales de Turismo. por no mantener el popular, supongo que aconsejados con aquello de “poco comercial y pegadizo”. Hurra !!! por la originalidad del nombre), y  

-        - Vicent !!!. O te centras, o no vas a terminar una entrada, terminaras un libro.
-        - Tienes razón diablillo bueno.

El Paradero La Fustera en los ´60
En la temporada de lectura de contadores en la partida de Fanadix,  la parada del tradicional almuerzo español era en casa Ismael. Allí tenian el único teléfono fijo, durante mucho tiempo, de la zona. Allí, al llegar, había un aviso de la oficina, o durante el almuerzo, o más tarde, a última hora. Para nosotros, para mí, recién llegado al Servicio de Aguas en febrero de 1976 (Vicente Frau ya lo era del Servicio desde su fundación en 1969), empezó una relación familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Paradero de La Fustera, nos esperaba. A las 10.00 en la mesa. Nosotros cada uno su bocadillo. Ismael sacaba vino y La Casera  para todos. Un trozo de pan casero duro y el “plato de las animas” para él. Un trozo de queso, o salchichón,  o un capellán, o anchoas, o un taco de jamón de las sobras del corte de la pequeña tienda.

La tienda la atendía Teresa y su hija Elena. 

Durante un tiempo tuvieron habitaciones.

Nada de grandes manjares, ¿o si lo eran?. ¿Donde está el manjar?. ¿En el placer del gusto?. ¿Solo?. ¿Y la buena compañía?.

Paquita y Paco venían de Benissa con la carga de pertrechos para la confección de los platos, que en él, en ese momento vacío restaurante, se servían en un repleto comedor a medio día. No en vano, durante años fue el único restaurante entre Calpe y Moraira, y después con el boom turístico, uno de los mejores y más reputados.

Pier (Pedro), llegaba con otros pertrechos, cartas, periódicos, los bancos, las facturas  ….  Y despues, junto con Elena, servian los platos en el comedor. Sus paellas. Sus canelones.
La Luna de La Fustera
Los hijos de ambas familias, Daniel e Ismael correteaban, al abuelo se le caía la baba literalmente.

Paco se me antojó siempre un hombre callado, paciente, es posible que hasta vergonzoso. Pero cuando se te dirigía esbozaba una sonrisa, siempre.

Para mí era el invisible de la familia, en la cocina, ¿con quien iba a pelear?, con los calderos y con Paquita que estaba con él, era su mujer. Seguro que al salir, en la mesa familiar, una vez despachados los comensales, los mayores comerían sencillamente, comentando las incidencias, acontecidos, o mejoras observados durante el  día.

Siempre encontré un parecido personal y de trato entre Paco y su madre Teresa.

Teresa, sencilla, de habla dulce y amable, dispuesta y atenta.

Con el tiempo el  Paradero La Fustera cerró. El Paradero se vendió y el nuevo propietario lo derribó para hace un hotel. Hoy es un solar. ¿La crisis?. ¿La especulación?. 

A Paco me lo encontraba casi todos los días frente al Ayuntamiento. Siempre un comentario, una sonrisa.

De Paco “Ismael” podrán hablar, por ejemplo, sus compañeros socios de la Sociedad Colombófila “El Palomar”, de la que seguro era un activo.

Lugar de encuentro
La noticia de la muerte de Paco, suma recuerdos a mi devenir, a mi acervo personal, recuerdos de personas que con su callado trabajo, dieron a conocer el mombre de Benissa, La Fustera, y Fanadix en el mundo.

Un recuerdo muy especial para toda la familia, para Paquita, y sus hijos Ismael, Paquita y Mª Teresa, para Elena y María, sus hermanas y para Pedro, Daniel y Natalia.

Y esté yo donde este, le recordaré encontrándonos frente el Ayuntamiento, sonrisa y comentario alegre.


Thursday 5 December 2013

On jo vix.( II )



Riu Quindío

Està plovent.

Diuen que feia anys que no tenien un mes de novembre tan plujós. En un mateix dia, plou, ix el sol i torna a ploure. I amb ganes. Fret no sent, solament els paisans es queixen i s'abrigallen. Jo crec que exageradament.

Estem a la tardor. Pluges i clima temperat.

No deixa de ser molest, eixir al carrer amb sol, sense núvol algun sobre la ciutat, i al cap d'una estona, en eixir de la tenda, banc o bar, sentir unes lleugeres gotetes, que amb prou faenes veus o distingeixes. Solament en sentir la frescor sobre la pell, adverteixes que són aigua. I ja pots dir sense por a equivocar-te: va a ploure.

Marejol de billets
Els dies passen i vaig aprenent com manejar-me en aquest galimaties de monedes i preus. Tan sol amb sentir que per a certificar un sobre amb justificant de recepció, he d'abonar 114, ja em pose en guàrdia, En eixe moment no m'aclarisc, no sé si és molt o poc. Intente operar mentalment. O amb el mòbil. Mire al comerciant-interlocutor. Em mira rar. Balboteig. Pagament. I després, durant el camí de tornada  a casa, calcule. Manejar tant bitllet, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. I les embafadores monedes de 50, 100, 200, 500, mareja.

Un vertader repte per a un parkinsonia.

Aclarisc que 114, són 114.000 pesos, (al canvi són 43,11 euros).

La popular
El PK s'ha encebat últimament en el meu muscle i genoll esquerres. Les molèsties em fan buscar el remei del ibuprofeno. L'oficina de farmàcia es diu ací, drogueria. Cert. La venda sense recepta és habitual. Els medicaments es venen a orri, en blísters, 10 pastilles 8.000 pesos (3,05 euros). Vol voste més?. Els farmacèutics, aconsellen i recepten. Administren injectables. Són, casí, el metge. El pacient s'estalvia pagar-li la consulta al galeno, el farmacèutic (el droguer) recepta i té un client.

L'enyorança d'alguns productes, com són, el formatge manxec, la tableta de xocolata, el pa, el vi, (de qualsevol zona, però llocs a triar, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O la tonyina, i algun xoriço, em proporcionen la possibilitat de viatjar de paquet en una moto, per a cercar-los en una població major.

Més de 20 anys després de la meua última cavalcada amb moto, i per primera vegada, portant un casc, sembla una odissea per a un miope amb diplopía i amb ulleres de cul de got. 

Parc Nacional Natural de Los Nevados
El meu jovi, mania, vici, o professió no remunerada, la d'anar pel món amb la càmera de fotos i video, em donen l'oportunitat de prendre instantànies, a al “tun tun”, que després filtre i seleccione. Algunes són una preciosidat.

Que una altra opinió podria tenir jo que sóc el seu autor?.
Parc Nacional Natural de Los Nevados

Juancho condueix. És un enamorat de la
seua terra i em va explicant a cada metre, on estic. Que hi ha darrere de …. Que hi havia abans o que funció exerceix tal o cal edifici, etc.

El supermercat està en la zona alta d'Armènia, hem recorregut uns quants quilòmetres. Suposadament, hi ha productes espanyols. Recórrec vitrines, prestatgeries i mostradors. El pa francés s'assembla al nostre, el d'ací és dolç. La tonyina és “Isabel”. Les sardines “Palacio d'Orient”. El vi de Xile i Argentina. Una botella de Marques de Càceres, negre, 65.000 pesos (24,54 euros). Era l'única botella de vi conegut. Una de negre Casa Ibañez, (vaja, que lluny ho descobrisc), Cabernet Sauvignon, Vins de la Terra de Castella, 16.000 pesos (6.04 euros). Els formatges espanyols, pocs, un manxec sense garantia d'origen. Una taula d'embotits: xoriço, salami, pernil serrà.

Llums de Nadal
Un berenar semi-espanyol. Un petit capritx.

I comença a ploure. Les gotes sonen sobre les claraboies del saló.

- Es va anar l'aigua!!!.

He après a relacionar pluja i tall de subministrament. L'aigua potable procedeix del riu, i és potabilitzada en els Tancs. Supose que les dimensions de l'estació de potabilització han quedat obsoletes i no admeten un aigua tèrbola a l'excés.

Aigua?. Tranquil, Vicent, dema matí, aigua.


--------------------------------

Donde yo vivo. ( II )



Y llueve
Y está lloviendo.

Dicen que hacía años que no tenían un mes de noviembre tan lluvioso. En un mismo día, llueve, sale el sol y vuelve a llover. Y con ganas. Frio no siento, solo los paisanos se quejan y se arropan. Yo creo que exageradamente.

Estamos en otoño. Lluvias y clima templado.

No deja de ser molesto, salir a la calle con sol, sin nube alguna sobre la ciudad, y al cabo de un rato, al salir de la tienda, banco o bar, sentir unas ligeras gotitas, que apenas ves o distingues. Solo al sentir la frescura sobre la piel, adviertes que son agua. Y ya puedes decir sin miedo a equivocarte: va a llover.

Un mareo
Los días pasan y voy aprendiendo como manejarme en este galimatías de monedas y precios. Tan solo con oír que para certificar un sobre con acuse de recibo, debo abonar 114, ya me pongo en guardia, En ese momento no me aclaro, no sé si es mucho o poco. Intento operar mentalmente. O con el móvil. Miro al comerciante-interlocutor. Me mira raro. Balbuceo. Pago. Y después, durante el camino de vuelta o en casa, calculo. Manejar tanto billete, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. Y las empalagosas monedas de 50, 100, 200, 500, marea.

Un verdadero reto para un parkinsoniano.

Aclaro que 114, son 114.000 pesos, (al cambio son 43,11 euros).

Parque Nacional Natural de Los Nevados
El PK se ha cebado últimamente en mi hombro y rodilla izquierdos. Las molestias me hacen buscar el remedio del ibuprofeno. La oficina de farmacia se llama aquí, droguería. Cierto. La venta sin receta es habitual. Los medicamentos se venden a granel, en blísteres, 10 pastillas 8.000 pesos (3,05 euros). Quiere Ud. más?. Los farmacéuticos, aconsejan y recetan. Administran inyectables. Son, casí, el médico. El paciente se ahorra pagarle la consulta al galeno, el farmacéutico (el droguero) receta y tiene un cliente. 

La añoranza de algunos productos, como son, el queso manchego, la tableta de chocolate, el pan, el vino, (de cualquier zona, pero puestos a elegir, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O el atún, y algún  chorizo, me proporcionan la posibilidad de viajar de paquete en una moto, para buscarlos en una población mayor. 

Parque Nacional Natural de Los Nevados
Más de 20 años después de mi última cabalgada en moto, y por primera vez, llevando un casco, parece una odisea para un miope con diplopía y con gafas de culo de vaso.

Mi jovi, manía, vicio, o profesión no remunerada, la de ir por el mundo con la cámara de fotos y video, me dan la oportunidad de tomar instantáneas, al “tun tun”, que después filtro y selecciono. Algunas son una preciosidad. 

Que otra opinión podría tener yo que soy su autor?.

El Eden
Juancho conduce. Es un enamorado de su tierra y me va explicando a cada metro, donde estoy. Que hay detrás de …. Que había antes o que función desempeña tal o cual edificio, etc.







La popular
El supermercado está en la zona alta de Armenia, hemos recorrido unos cuantos kilómetros.  Supuestamente, hay productos españoles. Recorro vitrinas, estanterías y mostradores. El pan francés se parece al nuestro, el de aquí es dulce. El atún es “Isabel”. Las sardinas “Palacio de Oriente”. El vino de Chile y Argentina. Una botella de Marques de Cáceres, tinto, 65.000 pesos (24,54 euros). Era la única botella de vino conocido. Una de tinto Casa Ibañez,  (vaya, que lejos lo descubro), Cabernet Sauvignon, Vinos de la Tierra de Castilla, 16.000 pesos (6.04). Los quesos españoles, pocos, un manchego sin garantía de origen. Una tabla de embutidos: chorizo, salami, jamón serrano.

Una merienda semi-española. Un pequeño capricho.

Y empieza a lloviznar. Las gotas suenan sobre las claraboyas del salón.

-        Se fue el agua!!!. 

He aprendido a relacionar lluvia y corte de suministro. El agua potable procede del rio, y es potabilizada en los Tanques. Supongo que las dimensiones de la estación de potabilización han quedado obsoletas y no admiten un agua turbia en exceso.  

Agua?. Tranquilo Vicent, mañana agua.

Wednesday 20 November 2013

On jo vix. ( I )


Peñas Blancas
Les muntanyes són d'un verd tendre, el xàfec quasi diari manté una frescor que produeix l'efecte de brots permanents. Les lleres dels rius són solcs profundíssims per on discorren aigües braves. Estem a 1500 m.s.n.m. La temperatura habitual és de 17º a 23ºC.

Teulades d´Uralita
La ciutat té 70.000 habitants. No ho sembla, les cases, són en general d'una planta i amb teulada de planxes d´Uralita. Els carrers rectes, amb voreres plenes d'irregularitats i paranys per a maldestres com jo. Repletes de gent transitant, observant els aparadors i esquivant els reclams dels comerciants. La calçada sense cotxes aparcats, els pocs que hi ha i no estan circulant es troben en els “parqueaderos” (pàrquings de pagament), és una bona idea vetlar per la seguretat d'aqueixa inversió. La circulació és ràpida i els principals ocupants i usuaris de les vies són: els carretilleros, els taxi, les busetas (mini-busos) i les motos.

Taxi
El vianant ha d'estar, alhora, atent als obstacles de la vorera, veure els productes oferits en cada local, esquivar als transeünts que circulen en sentit contrari i vigilar els seus pertanyies. Açò últim em xoca, però és un consell dels quals ací viuen.


- Eres un giri.


Els passos de zebra estan per a no respectar-los, els conductors són així, un perill per al confiat vianant. És el seu codi de la circulació propi. La línia contínua o doble contínua, esta per a avançar. El stop és pare. I paren tots, menys les motos, eixes no, eixes es fiquen per onsevulla, sempre en un tris de provocar qualsevol accident.


Les gents, són en general, simpàtiques i atentes. El “amb molt gust” a manera de “que desitja vostè?. El “senyor” i el “vostè”, el “per a servir-li” o el “a les seues ordres”.

Davant d'una humil casa, algú t'ofereix una arepa i un xoriço a la brasa per 1000 pesos. 40 cèntims d'euro i beses el cel. O unes arepas de chócolo.

Repara rellotges
En cada cantonada un carret de dolços, un carret d´un repara rellotges, un neta botes, un kiosco amb rodes, o un artista del tall del mango i el coco,  presentat en el seu carret de dues rodes i d'humil fatxa.


La música, els vallenatos, a cada pas. I una infinitat de llocs on a 100 pesos el minut pots parlar per telèfon. Ningú té saldo, el telèfon serveix per a avisar que et volen parlar. En el local d'una mica més amunt, per 1000 pesos parles 10 minuts, per 40 cèntims d'euro.


Fa l'efecte que la gent viu el moment. Que amb la música, el passeig per la zona comercial, prendre un tinto (cafè), una empanada, un bunyol, un aiguardent, o una Pony-Malta.

Les petites taules dels estancs (barets) plenes de botelles de cervesa Poker, el bevedor va consumint, el cambrer servint, però per res retira “el cos del delicte (consum)”, no siga que a l'hora de cobrar el pagador est ennuvolat i perda el compte. A les dones sexis, els homes tafaners els van “parant boles”, és com un dia festiu. Tot en un ambient de bullanga.


Stop
Sabent la història de la Ciutat del Cacic, un pensa que aqueix ambient tracta d'oblidar que en qualsevol moment la terra pot semblar el mar. El record recent d'una ciutat devastada per unes sacsejades, per un onatge de la terra, on les cases que estaven en les crestes de les ones van quedar destruïdes, i les que van quedar en el fons de l'ona, àdhuc avui resisteixen.


El canvi permanent i imperceptible de la geografia terràqüia, té en la serralada andina, rica i majestuosa, un gran exemple d'activitat, plegant-se pel moviment de subducció de la placa de Nasca sota la Placa Sud-americana.


És, per a un senyoret espanyol, un bany d'humilitat. De conformar-se. L'alegria i la festa, tracta d'allunyar la pena, el dolor, la pobresa, l'explotació, la corrupció.


I les gents vivint, i sota els nostres peus els Andes septentrionals, com a ésser viu, dormint.


-------------------------------

Donde yo vivo. ( I )

Café - Platanos
Las montañas son de un verde tierno, el aguacero casi diario mantiene un frescor que produce el efecto de brotes permanentes. Los cauces de los ríos son surcos profundísimos por donde discurren aguas bravas. Estamos a 1500 m.s.n.m. La temperatura habitual es de 17º a 23ºC.

El carretillero
La ciudad tiene 70.000 habitantes. No lo parece, las casas, son por lo general de una planta y con tejado de planchas de Uralita. Las calles rectas, con aceras llenas de irregularidades y trampas para torpes como yo. Repletas de gente transitando, observando los escaparates y esquivando los reclamos de los comerciantes. La calzada sin coches aparcados, los pocos que hay y no están circulando se encuentran en los “parqueaderos” (parkings de pago), es una buena idea velar por la seguridad de esa inversión. La circulación es rápida y los principales ocupantes y usuarios de las vías son: los carretilleros, los taxi, las busetas (mini-buses) y las motos.

El peatón debe estar, a la vez, atento a los obstáculos de la acera, ver los productos ofrecidos en cada local, esquivar a los transeúntes que circulan en sentido contrario y vigilar sus pertenecías. Esto último me choca, pero es un consejo de los que aquí viven.


-        Eres un giri.


Los pasos de cebra están para no respetarlos, los conductores son así, un peligro para el confiado peatón.  Es su código de la circulación propio. La línea continua o doble continua, esta para adelantar. El stop  es pare. Y paran todos, menos las motos, esas no, esas se meten por doquier, siempre en un tris de provocar cualquier accidente. 


Las gentes, son por lo general, simpáticas y atentas. El “con mucho gusto” a modo de “¿que desea Ud.?. El “señor” y el “usted”, el “para servirle” o el “a sus órdenes”.


Delante de una humilde casa, alguien te ofrece una arepa y  un chorizo a la brasa por 1000 pesos. 40 céntimos de euro y besas el cielo.  O unas arepas de chócolo. 


El artista
En cada esquina un carrito de dulces, kiosco con ruedas, o un artista del corte del mango y el coco presentado en su carrito de dos ruedas y de humilde facha.


Mangos y cocos
La música, los vallenatos, a cada paso. Y un sinfín de lugares donde a 100 pesos el minuto puedes hablar por teléfono. Nadie tiene saldo, el teléfono sirve para avisar que te quieren hablar. En el local de un poco más arriba, por 1000 pesos hablas 10 minutos, por 40 céntimos de euro.


Da la impresión que la gente vive el momento. Que con la música, el paseo por la zona comercial, tomar un tinto (café), una empanada, un buñuelo, un aguardiente, una Pony-Malta. Las pequeñas mesas de los estancos (barecitos) llenas de botellas de cerveza Poker, el bebedor va consumiendo, el camarero sirviendo, pero para nada retira “el cuerpo del delito (consumo)”, no sea que a la hora de cobrar el pagador este nublado y pierda la cuenta. A las mujeres sexis, los hombres mirones les van “parando bolas”, es como un día festivo. Todo en un ambiente bullicioso. 


Casa tipica
Sabiendo la historia de la ciudad del cacique, uno piensa que ese ambiente trata de olvidar que en cualquier momento la tierra puede parecer el mar. El recuerdo reciente de una ciudad devastada por unas sacudidas, por un oleaje de la tierra, donde las casas que estaban en las crestas de las olas quedaron destruidas, y las que quedaron en el fondo de la ola, aun hoy resisten.


El cambio permanente e imperceptible de la geografía terráquea, tiene en la cordillera andina, rica y majestuosa, un gran ejemplo de actividad, plegándose por el movimiento de subducción de la placa de Nazca debajo de la Placa Sudamericana. 


Es, para un señorito español, un baño de humildad. De conformarse. La alegría y la fiesta, trata de alejar la pena, el dolor, la pobreza, la explotación, la corrupción.


Y las  gentes viviendo, y bajo nuestros pies los Andes septentrionales, como ser vivo, durmiendo.



Monday 28 October 2013

Robin Hood i el Banc Sabadell.



Quan era xicotet, en la meua casa hi havia una guardiola metalica negra. Tenia una xapa redona amb dos reblons. Tènia un dibuix de la rosa dels vents i envoltant la xapa i la rosa dels vents, el següent títol: “Caixa d'Estalvis del Sud-est d'Espanya”. La guardiola no es va omplir mai, mai vaig tenir molt que estalviar.

Després canviá el seu nom, crec que va ser, Caixa d'Estalvis d'Alacant i Murcia, després, amb la fusió amb la Caixa d'Estalvis Provincial d'Alacant va passar a anomenar-se Caixa d'Estalvis del Mediterrani, després tots la coneixíem com la CAM.

Recorde que en els baixos de l'edifici, avui desaparegut, a causa de la peatonalització del perímetre de l'església parroquial, hi havia una porta metàl·lica amb el dibuix de la xapa de la meua guardiola, va ser la seua primera oficina.

Després la seua seu va ser la de la calle pare Melchor, 19.  Amb la seua Aula de Cultura. Amb el seu mostrador de cares conegudes, familiars i pròximes. Paco “La Parra”, *Borino, *Carralo, Ramiro ….

La CAM, juntament amb Bancaixa, eren intransitables els últims i primers de mes. Els jubilats tenien les seues cartilles o cobraven les seues pensions en aquestes entitats. Els avis, acostumats al sacrifici i privació, tenien unes cartilles d'estalvi amb un petit capital.

Els altres teníem les nòmines domiciliades, els préstecs de reforma d'habitatge, compra de cotxe, o uns altres, que per la proximitat dels treballadors de la institució, produïen un clima de confiança i tranquil·litat que solament es dóna entre bons amics i familiars.

La CAM, orgull dels alacantins. Algú va dir de la Institució,

.La participació de les diputacions en les caixes d'estalvis, amb la irrupció dels polítics en els consells d'administració, les quotes dels partits i els sindicats, al costat de l'auge econòmic, van suposar un llançament de la CAM i les altres, a ocupar parcel·les del negoci bancari, fins al moment exclusives dels bancs,

La CAM, juntament amb Bancaixa, van ser un joguet dels governs Zaplana i Ripoll.

L'entrada en projectes avui ruïnosos o venuts, La Ciutat de la Llum, Terra Mítica, La Ciutat de les Arts i les Ciències. L'entrada en els consorcis gestors de la sanitat concertada (privada), Hospital de la Marina Alta. L'entrada en el negoci immobiliari, el finançament i préstecs a zero interès. Els sous i indemnitzacions, gratificacions i robatoris descarats, al costat de la crisi que es va presentar, van fer que la CAM solament valguera un Euro i aqueix ho tingueren els tan injuriats catalans, els de el Banc Sabadell.

Els estalviadors que havien confiat en els empleats hereus d'aquells tan pròxims i familiars, que els oferien productes d'alta rendibilitat, se suposa que a canvi d'una comissió, van saber després que els seus estalvis li'ls /els hi havien canviat per estampetes de la Copa Amèrica o de Popeye el Marí. No valien res. Als empleats engalipadors els van traslladar i van venir uns altres amb l'arribada del Banc Sabadell. Desconeguts, seriosos, encorbatats.
A tot açò, els sindicats de la banca, calladets, els seus afiliats tenien bons acords de prejubilació.

Els pagava l'estalviador engalipat.

Ho havia notat en la correspondència, però la setmana passada vaig comprovar en les meues carns que aquella Caixa d'Estalvis del Sud-est d´Espanya de la meua infantesa. De la meua guardiola amb la rosa dels vents. De l'Aula de Cultura, avui solament queda un banc més. Un depredador més. Un usurero d'antany, que cobra comissions per ingressar diners. Comissions per operacions per Internet.  Al que se li demana una certificació i ix amb la basta escusa de la informàtica i les seues llacunes. Que es nega a dir-te on va ser a parar una transferència. Que té uns empleats allisonats i que són capaços d'arribar a interpretar les teues paraules i sentiments, com a atacs a la seua persona. La resposta:

“És la política del banc”.

La política?.

Fotre!!!. Clar, la política dirigida pels diners.


--------------------------

ROBIN HOOD Y EL BANCO SABADELL



Cuando era pequeño, en mi casa había  una hucha metalica negra. Teniaa una chapa redonda  con dos remaches. Tenia un dibujo de la rosa de los vientos y rodeando la chapa y la rosa de los vientos, el siguiente título: “Caja de Ahorros del Sureste de España”. La hucha no se llenó nunca, nunca tuve mucho que ahorrar.

Después cambio su nombre, creo que fue, Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, después, con la fusión con la Caja de Ahorros Provincial de Alicante pasó a llamarse Caja de Ahorros del Mediterráneo, después todos la conocíamos como la CAM.

Recuerdo que en los bajos del edificio, hoy desaparecido, debido a la peatonalización del perímetro de la iglesia parroquial, había una puerta metálica con el dibujo de la chapa de mi hucha.

Después su sede fue la de la calle padre Melchor, 19. Con su Aula de Cultura. Con su mostrador de caras conocidas, familiares y próximas. Paco “La Parra”, Borino, Carralo, Ramiro ….

La CAM, junto con Bancaja, eran intransitables los últimos y primeros de mes. Los jubilados tenían sus cartillas o cobraban sus pensiones en dichas entidades. Los abuelos, acostumbrados al sacrificio y privación, tenían unas cartillas de ahorro con un pequeño capital.

Los demás teníamos las nóminas domiciliadas, los préstamos de reforma de vivienda, compra de coche, u otros, que por la proximidad de los trabajadores de la institución, producían un clima de confianza y tranquilidad  que solo se da entre buenos amigos y familiares.

 
La CAM, orgullo de los alicantinos. Alguien dijo de la Institución.

La participación de las diputaciones en las cajas de ahorros, con la irrupción de los políticos en los consejos de administración, las cuotas de los partidos y los sindicatos, junto al auge económico, supusieron un lanzamiento de la CAM y las demás, a ocupar parcelas del negocio bancario, hasta el momento  exclusivas de los bancos,

La CAM, junto con Bancaja, fueron un juguete de los gobiernos Zaplana y Ripoll. 

La entrada en proyectos hoy ruinosos o vendidos, La Ciudad de la Luz, Terra Mítica, La Ciudad de las Artes y las Ciencias. La entrada en los consorcios gestores de la sanidad concertada (privada), Hospital de la Marina Alta. La entrada en el negocio inmobiliario, la financiación y préstamos  a cero interés. Los sueldos e indemnizaciones, gratificaciones y robos descarados, junto a la crisis que se presentó, hicieron que la CAM solo valiera un Euro y ese lo tuvieran los tan denostados catalanes, los del  Banco Sabadell.

Los ahorradores que habían confiado en los empleados herederos de aquellos tan próximos y familiares, que les ofrecían productos de alta rentabilidad, se supone que a cambio de una comisión, supieron después que sus ahorros se los habían cambiado por estampitas de la Copa América o de Popeye el Marino. No valían nada. A los empleados embaucadores los trasladaron y vinieron otros con la llegada del Banco Sabadell. Desconocidos, serios, encorbatados.

A todo ello, los sindicatos de la banca, calladitos, sus afiliados tenían buenos acuerdos de prejubilación.

Los pagaba el ahorrador embaucado.

Lo había notado en la correspondencia, pero la semana  pasada  comprobé en mis carnes que aquella Caja de Ahorros del Sureste de España de mi niñez. De mi hucha con la rosa de los vientos. Del Aula de Cultura, hoy solo queda un banco más. Un depredador más. Un usurero de antaño, que cobra comisiones por ingresar dinero. Comisiones por operaciones por Internet. Al que se le pide una certificación y sale con la burda escusa de la informática y sus lagunas. Que se niega a decirte donde fue a parar una transferencia. Que tiene unos empleados aleccionados y que son capaces de llegar a interpretar tus palabras y sentimientos, como ataques a su persona. La respuesta:

“Es la política del banco”. 

¿La política?. 

Joder!!!. Claro, la política dirigida por el dinero.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...