Avui Nuria em comunica la mort del seu “tiet Fernando”.
El mes de juny passat, en la meua estada a Lleida, acompanye a Nuria, que assíduament i en la mesura que el
seu treball i família li permet, ajudava a la “Tata” i a el “tiet Tonet” en el
seu patit esforç de donar una digna convalescència al “tiet Fernando”, que ell
en el seu trànsit, desconeix.Em va sorprendre la presència, amb un bon aspecte de qui creia decrepit i consumit. Àdhuc desconeixent i fora de qualsevol raonament, em va sorprendre, encara més, que amb els ulls tancats, la seua boca rebera obrint-se i engolint, acompasadamente, el puré que li servia d'aliment.
Avui, repassant el temps passat, trobe l'explicació. El “tiet Fernando” era un
supervivent, tenia l'instint de viure ben arrelat. La recepta, per a ell, per
al “tiet Tonet” y per a Jaume el pare de Nuria, eren la muntanya i la naturalesa. Estic segur d'açò. Les
caminades sols o amb el Centre Excursionista de Lleida, els havien fet coneixedors de
cada volta de un camí, una muntanya, vall, riu, mas o llogaret. Segur que en
aqueixes caminades els castigara el cansament, el fam, la set …. i van
deprender a resistir. Les seues cames i els seus pulmons, i la seua ànsia de
viure en llibertat, l'exercitaven cada setmana en la muntanya. Potser, i és
molt atrevit per la meua banda, per açò eren solters.
Quan, amb els meus amics, anàvem a "Cal Bernet" a visitar-los o ens trobàvem, la seua actitud
callada, com d'un pronte tímid, presagiava un dialec poc amè. Però quan la
confiança tornava, les seues paraules i discurs eren precisos i denotaven el
coneixement profund i la passió per la naturalesa i la seua terra lleidatana.- “Tiet Fernando”… Com esta el cel de bolets?.
----------------------------------------
El tiet Fernando.
Hoy Nuria me
comunica la muerte del “tiet Fernando”.
El mes de junio
pasado, en mi estancia en Lleida, acompañe a Nuria, que asiduamente y en la
medida que su trabajo y familia le permite, ayudaba a la “Tata” y al “tiet Tonet” en su sufrido esfuerzo
de dar una digna convalecencia al "tiet Fernando", que él en su tránsito,
desconoce.
Me sorprendió la
presencia, con un buen aspecto de quien creía decrepito y consumido. Aun desconociendo
y fuera de cualquier razonamiento, me sorprendió, aún más, que con los ojos
cerrados, su boca recibiera abriéndose y tragando, acompasadamente, el puré que
le servía de alimento.
Hoy, repasando el
tiempo pasado, encuentro la explicación. El "tiet Fernando" era un superviviente,
tenía el instinto de vivir bien arraigado. La receta, para él, para el tiet
Tonet y Jaume, el padre de Nuria, eran la montaña y la naturaleza.
Estoy seguro de eso. Las caminatas solos o con el Centro Excursionista de Lleida, les habían
hecho conocedores de cada recodo de camino, monte, valle, rio, mas o aldea.
Seguro que en esas caminatas les hostigó el cansancio, el hambre, la sed …. Y supieron resistir. Sus piernas y sus pulmones, y su ansia de vivir en libertad, la ejercitaban cada semana en la montaña. Quizá, y es muy atrevido por mi parte, por eso eran solteros.
 |
| El germa, Jaume Jové |
Tiet Fernando … ¿Cómo
esta el cielo de bolets?.
