Tuesday 30 December 2014

En falten tres.

Falten tres obres en l'exposició que s'ha organitzant entorn de la figura del pintor benissero Benito Puig. Una mostra de tota la seua obra que es va inaugurar el 19 de desembre en el Centre d´Art Taller d´Ivars, fins el 11 de gener.

Davant la petició de la col·laboració de totes aquelles persones que tingueren obres de l'artista benissero perquè les cediren temporalment per a formar part d'aquesta exposició, vaig autoritzar la cessió de les mateixes per a l'esdeveniment.

Desgraciadament les mateixes no estan en l'exposició.

Per açò, aqui en el meu blog, permeteu-me que faça una prolongacio del Centre d´Art Taller d´Ivars, i expose les mateixes.




  Bodegón


 Des de Berdica


Calvari de Gata 

Tema relacionat:  Els tovallons del bar.


(vull aclarir que la Concejalia de Cultura no té cap responsabilitat en l'absència d'aquestes obres, és una qüestió d'àmbit personal).



-------------------------------------

Faltan tres.

Faltan tres obras en la exposición que se ha organizando en torno a la figura del pintor benissero Benito Puig. Una muestra de toda su obra que se inauguró el 19 de diciembre en lo Centro d´Arte Taller d´Ivars, hasta el 11 de enero.

Ante la petición de la colaboración de todas aquellas personas que tuvieran obras del artista benissero para que las cedieran temporalmente para formar parte de esta exposición, autoricé la cesión de las mismas para el acontecimiento.

Desgraciadamente las mismas no están en la exposición.

Por eso, aqui en mi blog, permitidme que haga una prolongacion del Centre d´Art Taller d´Ivars, y exponga las mismas.




  Bodegón


 Desde Berdica


Calvario de Gata 

Tema relacionado :  Las servilletas del bar.

(quiero aclarar que la Concejalia de Cultura no tiene ninguna responsabilidad en la ausencia de estas obras, es una cuestión de ámbito personal).

Monday 29 December 2014

Al meu benvolgut amic Ximo

Joaquin Castells en el seu puesto de treball
 Despres de 45 anys, el meu amic i excompany Joaquín Castells Esquerdo s'ha jubilat. Per fi, el seu treball en el Servei d'Aigües de Benissa, del que és pioner (va començar la seua vida laboral al mateix temps que va nàixer el Servei Municipal d'Aigües Potables en 1969), ha acabat i una nova etapa en la seua vida comença.

Quant vaig començar, al març de 1976, Ximo em portava 7 anys d'antiguitat. I com vaig explicar en la meua entrada “El primer dia”, va ser el primer en qui vaig sentir la simpatia cap al recentment incorporat:

"... A la seua esquena, algú observa l´escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.

 Joaquin Castells, derrere d´una fila de carpetes, al veure´s observat pel novell, fa un gest                 d´alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda." 


Ximo i Loli
Qui no coneix a Ximo “d'aigües potables”, Ximo el fill de “Andreu el guarda”, Ximo “ el xic coixet d'aigües”?.

Per les seues mans han passat milers de contractes d'aigües potable, ha atès a milers de persones, espanyoles i del món sencer. Sense saber idiomes, solament un francès rudimentari, però es feia entendre amb qualsevol estranger. Era molt volgut i recordat per aquells a els qui va atendre. El secret, per al bon observador, no era tal. No era un secret, era una virtut. La seua paciència infinita, la seua esquena ampla aguantava a tot tipus de ciutadà, i em permetran dir que alguns són insuportables, ofensius, pedants …. També li atribuíem un toc de coqueteria cap a les dones, sense poder definir si l'era. Paciència i màniga ampla cap als ciutadans, sense deixar de ser just en el compliment del Reglament. 

Si pense una mica, crec que no li he vist mai enfadat, o traure el geni i alçar la veu. Avui, i abans de seguir, he de demanar-li perdó públicament, doncs jo, jo no vaig saber en algun moment controlar el meu caràcter i em vaig sobrepassar. El seu aguant davant situacions o discussions, a voltes, seria enveja?, em feien perdre el componiment.

Una altra virtut, potser per força, era la de fumador passiu. Puc assegurar que Ximo ha fumat més cigarrets que qualsevol fumador actiu. No fumador, tenia a cinc ximeneres tirant fum i una altra a voltes.

Durant molts anys va calcular la facturació dels rebuts d'aigua, manualment, fins que l'Ajuntament va adquirir el primer computador Olivetti de 5 1/4 de disc flexible. Va ser al costat del nostre company Alejandro, possiblement, dels primers benisseros a manejar tal artilugio.

Home ordenat i meticulós, tenia cada data, cita, esdeveniment, recordatori …. en el seu famós calendari tac de taula. La seua agenda. Però alguna cosa ens tenia intrigats i mai descobrirem. La seua endiablada cal·ligrafia era inintel·ligible, a voltes apostava contra mi mateix, al fet que no sabia el que havia escrit. Avui que la meua cal·ligrafia ha degenerat de tal manera que prenc nota d'un número de telèfon i després no s'entenen quin numeros he posat (coses del Parkinson), em maraville àdhuc més.

Vam fer bona amistat. Cafenets havent dinat en el Solpost, per a no dormir-nos en les vesprades llarges i caloroses, mecanografiant el càrrec de la facturació, amb un monòton “sis” que era l'abreujament de “seixanta”, quota quasi general durant molts anys.  Aquells cubates en el Paradero La Fustera les vesprades llargues d'estiu. Volta per les platges, en aquells últims anys dels 70 i primers dels 80, que tants canvis van portar al nostre país.

He de destacar la seua valentia, en aquells temps, que els avançaments mèdics no eren evidents, es va atrevir a posar-se en mans dels cirurgians per a corregir el seu defecte en els peus, corregint el seu caminar de forma ostensible.

El seu humor, sorneguer. Els seus silencis, la forma d'evitar discussions.

Estic convençut que la marxa en poc temps, primer de Vicente Frau i després la meua, va ser per a ell un abans i un després.

És l'últim de la Vella Guàrdia, la de la proximitat, la del tracte i coneixement personal, la de sense horaris, la de l'interès de saber, la de la humilitat de reconèixer que no se sap de tot. La del poc parlar i “piano piano laborar”.

I com tot bon servidor públic (tan injustament maltractats, a voltes fomentat pels propis polítics, per a dissimular la seua inutilitat), solament comptara amb la satisfacció pròpia d'haver complit, i l'afecte dels seus companys, que em consta són molts. No hi haurà placa en paret alguna en què conste que va complir amb es seu deure. No. No hi haurà reconeixement de Consell d'Administració, ni de la presidència, ni de la gerència, ni de ningú …. 

Jo puc dir, ben alt, que Joaquín Castells Esquerdo, Administratiu del Servei Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa, va ser, durant 45 anys, un treballador exemplar, un company volgut, un pacient i atent servidor públic.

El meu últim amic de la Vella Guàrdia.

El Servei d'Aigües Potables no serà ja el mateix, la seua vacant amb les seues virtuts serà difícil de cobrir.

Si no em creuen. Al temps.

I com dic al final del video que encapçala el meu escrit: “I et desitge molts anys per davant, per a viure una altra vida nova.

Una gran abraçada. Vicent.”

------------------------------------------

A mi querido amigo Ximo.

Joaquin Castells en su puesto de trabajo
Después de 45 años, mi amigo y ex compañero Joaquín Castells Esquerdo se ha jubilado. Por fin, su trabajo en el Servicio de Aguas de Benissa, del que es pionero (empezó su vida laboral al mismo tiempo que nació el Servicio Municipal de Aguas Potables en 1969), ha terminado y una nueva etapa en su vida empieza.

Cuando empecé, en marzo de 1976,  Ximo me llevaba 7 años de antigüedad. Y como conté en mi entrada “El primer día”, fue el primero en quien sentí la simpatía hacia el recién incorporado:

A su izquierda, alguien observa la escena, lo mira y lo recuerda de sus años de primaria en las Escuelas Graduadas.
 
     Joaquín Castells, detrás de una fila de carpetas, al verse observado por el novato, hace un gesto de levantamiento de cejas, que el nuevo recibe como un saludo de bienvenida."
¿Quien no conoce a Ximo “de aguas potables”, Ximo el fill de “Andreu el guarda”, Ximo “ el chico cojito de aguas”?. 

Trabajos conducción de agua desde Benidoleig
Por sus manos han pasado miles de contratos de aguas potable, ha atendido a miles de personas, españolas y del mundo entero. Sin saber idiomas, solo un francés rudimentario, pero se hacía entender con cualquier extranjero. Era muy querido y recordado por aquellos a quienes atendió. El secreto, para el buen observador, no era tal.  No era un secreto, era una virtud. Su paciencia infinita, su espalda ancha aguantaba a todo tipo de ciudadano, y me permitirán decir que algunos son insoportables, ofensivos, pedantes …. También le achacábamos un toque de coquetería hacia las mujeres, sin poder definir si lo era. Paciencia y manga ancha hacia los ciudadanos, sin dejar de ser justo en el cumplimiento del Reglamento. Si pienso un poco, creo que no le he visto nunca enfadado, o sacar el genio y levantar la voz.  Hoy, y antes de seguir, tengo que pedirle perdón públicamente, pues yo, yo no supe en algún momento controlar mi carácter y me sobrepase.  Su aguante ante situaciones o discusiones, a veces, seria envidia?, me hacían perder la compostura.

Otra virtud, quizás a la fuerza, era la de fumador pasivo. Puedo asegurar que Ximo ha fumado más cigarrillos que cualquier fumador activo. No fumador, tenía a cinco chimeneas echando humo y otra a veces. 

Durante muchos años calculó la facturación de los recibos de agua, manualmente, hasta que el Ayuntamiento adquirió el primer computador Olivetti de disco de 5 1/4 flexible. Fue junto a nuestro compañero Alejandro, posiblemente, de los primeros benisseros en manejar tal artilugio.

Ruben Moncho-Ana Ivars-Ximo-Vte. Serra
Hombre ordenado y meticuloso, tenía cada fecha, cita, evento, recordatorio …. en su famoso calendario taco de mesa. Su agenda. Pero algo nos tenía intrigados y nunca descubriremos. Su endiablada caligrafía era ininteligible, a veces apostaba contra mí mismo, a que no sabía lo que había escrito. Hoy que mi caligrafía ha degenerado de tal manera que tomo nota de un número de teléfono y después no se entiende que números he puesto (cosas del Parkinson), me maravillo aún más.

Hicimos buenas migas. Cafetitos después de comer en el Solpost, para no dormirnos en las tardes bochornosas y calurosas, mecanografiando el cargo de la facturación, con un monótono  “seis” que era la abreviación de “sesenta”, cuota casi general durante muchos años. Aquellos cubatas en el Paradero La Fustera las tardes largas de verano. Vuelta por las playas, en aquellos últimos años de los 70 y primeros de los 80, que tantos cambios trajeron a nuestro país.

Tengo que destacar su valentía, en aquellos tiempos, en que los adelantos médicos no eran evidentes, se atrevió a ponerse en manos de los cirujanos para corregir su defecto en los pies, corrigiendo su andar de forma ostensible.

Su humor,  socarrón. Sus silencios, la forma de evitar discusiones.

Ximo-Pepe Ivars-Vte. Frau-Vte. Ibañez-Domingo Iborra
Estoy convencido que la marcha en poco tiempo, primero de Vicente Frau y después la mía, fue para él un antes y un después. 

Es el último de la Vieja Guardia, la de la cercanía, la del trato y conocimiento personal, la de sin horarios, la del interés de saber, la de la humildad de reconocer que no se sabe de todo. La del poco hablar y “piano piano laborar”. 

Y como todo buen servidor público (tan injustamente maltratados, a veces fomentado por los propios políticos, para disimular su inutilidad), solo contara con la satisfacción propia de haber cumplido, y el cariño de sus compañeros, que me consta son muchos. No habrá placa en pared alguna en que conste que cumplió con su deber. No. No habrá reconocimiento del Consejo de Administración, ni de la presidencia, ni de la gerencia, ni de nadie …. 

Levanto mi copa por tí
Yo puedo decir, bien alto, que Joaquín Castells Esquerdo, Administrativo del Servicio Municipal de Aguas Potables del Ayuntamiento de Benissa, fue, durante 45 años, un trabajador ejemplar, un compañero querido, un paciente y atento servidor público.

Mi último amigo de la Vieja Guardia.

El Servicio de Aguas Potables no será ya el mismo, su vacante con sus virtudes será difícil de cubrir.
Si no me creen. Al tiempo.

Y como digo al final del video que encabeza mi escrito: “Y te deseo muchos años por delante, para vivir otra vida nueva. Un gran abrazo. Vicent.”

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...