ADEU.

Cuantes vegades a la vida diem adéu ?. Hi ha diferents adéus. Entre els adéus per sempre, i els adéus fins després, hi ha una infinitat d'ells. Alguns són traumàtics i altres alliberadors, i enmig d'ells molts matisos. En general, gran nombre de persones, per esmorteir l'efecte, o perquè així serà, substitueixen l'adéu amb un "fins després", més suportable o esperançador.


 A 11 kilometros d'altura, i a una distància de 6.276 kilometros de Madrid, volant sobre una immensitat d'aigua salada, sense argelaga on agafar-se, sobre l'Oceà Atlàntic, i amb una temperatura exterior -48 ºC, vaig a intentar no pensar en els adéus. És difícil aquest exercici, les imatges de cada comiat relampagejen de tal manera al meu cap, que semblen flaixos d'una càmera captant cadascun d'ells. Encara que no tinc ni idea de quina classe d'adéu-general seria l'apropiat al dia d'avui. Si crec tindre idea de quin és el qualificatiu que li donaria jo.

L'adéu, amb un fins aviat sincerament desitjat.

Sí, un fins aviat. Amb un "aviat" real, no contemporitzador, no vago i sense voluntat, si no, un fins aviat, més a prop que lluny. Que vol dir això?

Això vol dir, que la petjada, l'impacte vital ha estat profund. La cultura, la forma de viure la "pobresa" injusta, el conformisme, les mil formes de treure un suplement al minvat sou. El tracte educat i respectuós, amb paraules i fets. La pobresa visible, tan visible que ofèn qui no està acostumat. El visible fracàs d'una "democràcia" que tolera, o no ataca des de l'arrel, els estralls que la drogoaddicció produeix, proporcional a la corrupció generalitzada i que està present en tots els àmbits de la societat.   La convivència amb persones amb el meu mateix mal, o altres malalties cròniques, que pateixen d'escassetat o desproveïment dels medicaments necessaris per a un mínim sosteniment de l seua qualitat de vida. La mínima ajuda governamental per a aquestes associacions que necessiten de recursos per organitzar infraestructures de manteniment i rehabilitació. L'abandonament de la tercera edat sense una pensió o amb una ajuda irrisòria, contrasta amb les luxoses clíniques, i els equips d'última generació posats al abast dels milionbs que es mouen al voltant de la cirurgia "regenerativa" estètica.

No hi ha dubte que els anys d'activitat de les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia), la comunament anomenada "Guerrilla", a pesat en tot aquest rosari de caòtiques desigualtats. A ningú se li escapa que si la "Guerrilla" segueix en peu, no és per les seves pròpies virtuts, sinó que hi ha interessos entrecreuats, els bons i els dolents es confonen, fins al punt que un pot pensar que és fictíci. És real en el seues accions, però mantinguda d'una manera fictícia, produint "regalies" en personatges que suposadament es mouen en la legalitat i el govern. La cocaína, negoci que ha comportat la florida de "càrtels", veritables poders, corrompedors de polítics i als que la guerrilla va tractar d'emular. La marihuna i el "pegante" (el que fan servir els sabaters, generalment), tan a mà de la gent, o consegible amb tripijocs i petits furts, i que amb molta freqüència degenera en venjances pel control de les zones de distribució "olles". Aquestes drogues destrueixen a joves i no tan joves, bojos del carrer, furgant escombraries i dormint sota cartrons en qualsevol portal. Un petit accident de circulació, en general s'arregla amistosament a Espanya. Això no evita que en un primer moment el més afectat o menys culpable mostri enuig. Però la meva experiència va ser especialment trista. Un aparent educat colombià, amb fatxenderies i murrieries em va avisar "d´arreglar comptes a la manera colombià", pronunciat davant dels policies de trànsit (qui va mirar cap al cel com qui mira si plourà), en el cas que la meva companyia d'assegurances no respongués satisfactòriament. 

"A la manera ....", consisteix en una visita de personatges pagats que amb uns cops, avisarien de mals pitjors, de no donar solució a una situació o deute. Aquests personatges, els sicaris, van tenir en un altre temps un protagonisme important. Avui, n'hi ha, segueixen amb el seu treball fred i sagnant, però menys. Algú dirà que amb el quadre que he pintat, ¿que se m'ha perdut allà ?. Possiblement no he perdut res, més aviat crec que la meva experiència de vida m'ha portat a concloure que, tot el que he fet per als altres durant tota la meva vida no a estat suficient (vegeu les pagues), ara he vist una raó per ajudar els qui veritablement ho necessiten, sense esperar pagues. Per això el meu adéu d'avui és un fins aviat, Colòmbia.-------------------------
ADEU


¿Cuantas veces en la vida decimos adiós?.

Hay diferentes adioses. Entre los adioses para siempre, y los adioses hasta luego, hay un sin fin de ellos.

Algunos son traumáticos y otros liberadores, y en medio de ellos otros con muchos matices.

Por lo general, gran número de personas, para amortiguar el efecto, o porque así va a ser, sustituyen el adiós con un "hasta luego", más soportable o esperanzador.

A 11 kilometos de altura, y a una distancia de 6,276 kilometros de Madrid, volando sobre una inmensidad de agua salada, sin aliaga donde asirse, sobre el Océano Atlántico, y con una temperatura exterior - 48º C,  intentó no pensar en los adioses.

Es difícil ese ejercicio, las imágenes de cada despedida relampaguean de tal modo en mi cabeza, que parecen flashes de una cámara captando cada una de ellas.

Aunque no tengo ni idea de qué clase de adiós-general sería el apropiado al día de hoy. Sí creo tener .idea de cuál es el calificativo que le daría yo. Un adiós, con un hasta pronto sinceramente deseado.
Sì, un hasta pronto. Con un "pronto" real, no contemporizador, no vago y sin voluntad, si no, un hasta pronto, mas cerca que lejos.

¿Que quiere decir eso?.

Eso quiere decir, que la huella, el impacto  vital, ha sido profundo. La cultura, la forma de vivir la "pobreza" injusta, el conformismo, las mil formas de sacar un suplemento al menguado sueldo. El trato educado y respetuoso, con palabras y hechos. La pobreza visible, tan visible que ofende a quien no está acostumbrado. El visible fracaso de una "democracia" que tolera, o no ataca desde la raíz, los estragos que produce la drogadicción, proporcional a la corrupción generalizada y que está presente en todos los ámbitos de la sociedad.

La convivencia con personas con mi mismo mal, u otras enfermedades crónicas, que sufren de escasez o desabastecimiento de los medicamentos necesarios para un mínimo sostenimiento de su  calidad de vida. La mínima ayuda gubernamental para esas asociaciones que necesitan de recursos para organizar infraestructuras de mantenimiento y rehabilitación.

El abandono de la tercera edad sin una pensión o con una ayuda irrisoria, contrasta con las lujosas clínicas, y los equipos de última generación puestos a merced de los millones que se mueven alrededor de la cirugía "regenerativa" estética.

No cabe duda que los años de actividad de las FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), la comúnmente llamada "Guerrilla", a pesado en todo este rosario de caóticas desigualdades. A nadie se le escapa que si la "Guerrilla" sigue en pie, no es por sus propias virtudes, sino que hay intereses entrecruzados, los buenos y los malos se confunden, hasta el punto que uno puede pensar que es ficticia. Es real en su acciones, pero mantenida de una forma ficticia, produciendo "regalías" en personajes que supuestamente se mueven en la legalidad y el gobierno.

Las cocanía, negocio que ha conllevado el florecimiento de "cárteles", verdaderos poderes, corrompedores de políticos y a los que la guerrilla trató de emular.

La marihuna y el "pegante" (la cola que usan los zapateros, generalmente), tan a mano de la gente, o consegible con trapicheos y pequeños hurtos, y que con mucha frecuencia degenera en ajustes de cuentas por el control de las zonas de distribución "ollas". Esas drogas destruyen a jóvenes y no tan jóvenes, locos de la calle, escarbando basuras y durmiendo bajo cartones en cualquier portal.

Un pequeño accidente de circulación, por lo general se arregla amistosamente en España. Eso no evita que en un primer momento el más afectado o menos culpable muestre enfado. Pero mi experiencia fue especialmente triste, ya que un aparente educado colombiano, con chulerías y marrullerías me avisó de "arreglar cuentas al modo colombiano", pronunciado ante al policía de tráfico (quien miro hacia el cielo como quien mira si lloverá), en el caso de que mi compañía de seguros no respondiera satisfactoriamente. " Al modo .... ", consiste en una visita de personajes pagados quienes con unos golpes, avisarían de males peores, de no dar solución a una situación o deuda. Estos personajes, los sicarios, tuvieron en otro tiempo un protagonismo importante. Hoy, los hay, siguen con su trabajo frío y sangriento, pero menos.

Alguien dirá que con el cuadro que he pintado, ¿que se me ha perdido allí?.

Posiblemente no se me a perdido nada, más bien creo que mi experiencia de vida me ha llevado a concluir que, todo lo que he hecho por los demás durante toda mi vida no a sido suficiente (véanse las pagas), ahora he visto una razón para ayudar a quienes verdaderamente lo necesitan, sin esperar pagas.

Por eso mi adiós de hoy es un hasta pronto, Colombia.